"Operació Cachalote"

Ha estat un any de monotonia alimentària esperant el gran moment... El moment de treure el ventre de pena! El moment de...

"Operació Cachalote"
1er concurs d'engreixar-se per Nadal

Avui mateix els Almendrus ens pesarem per posar comptadors a zero, i no hi tornarem fins que siguem altra vegada a Calgary (quan us passarem informe del resultat). Ara necessitarem la vostra ajuda: famílies, ompliu les neveres! Amics, encarregueu taula... Que venim!!

No ens podeu fallar, ha estat un any molt i molt dur... I si no us ho creieu, mireu la mala cara que fem a les fotos del resum de l'any!



Una forta abraçada dels Tiets a Amèrica!!

El Blues de l'estudiant

Que dura que és la vida, quan ets un estudiant
(Ooohhh!!) que dura que és la vida, quan ets un estudiant
mireu si és dura la vida
que em van enviar a Nova Orleans


Vaig xerrar 20 minuts, i ho vaig tenir tot fet
(Yeeaah!!) vaig xerrar 20 minuts, nena!! I ho vaig tenir tot fet,
i després dels 20 minuts,
ja vaig sortir al carrer!

Vaig anar a passejar,
a menjar ostres i gambes,
però després d'això
què més podia fer?

Vaig entrar a un bar, i la banda era genial
(Yeeeaahhh!) Vaig entrar a un bar, i la banda era genial
tan bona era la banda
que 3 o 4 birres varen saltar

Quan del bar vaig sortir, a un altre vaig entrar
(Oooohh!!) quan del bar vaig sortir, a un altre vaig entrar
i així anar fent "nar-hi nant"
fins que em vaig descomptar

Que dura que és la vida, quan ets un estudiant
que dura, dura que és la vida, nena, quan ets un estudiant!
mireu si és dura la vida
que em van enviar a Nova Orleans

Oooohh yeah!

Reflexions interiors

Avui estava fent la maleta per marxar (on?... Ho descobrireu a la pròxima entrada del blog! Quina emoció eh!? Segur que no podreu dormir...), he obert el calaix dels calçotets, i m'he adonat que no n'hi havia de "cadanencs" (comprats a Canadà).
Si tenim en compte que fa més de dos anys que vivim a Calgary, això vol dir que com a mínim fa dos anys que no em compro uns calçotets nous! (Amb aquest nivellàs de deduccions, ara enteneu per què mi volen a cole, oi?)
Aleshores he pensat: "collons nanu, tela manela que faci dos anys i pico que no et compres uns calçotets nous!!".
Però després m'he adonat que aquest pensament era optimista, ja que dos anys és el "límit inferior" de l'estimació de l'edat dels meus calçotets, vaja, el mínim!! Amb gran afany científic (però amb la memòria d'un peix) he intentat recordar algun moment de la meva vida en que tingués uns altres calçotets... Però només m'han vingut records d'infantesa. La única cosa que em posa màxim a l'edat dels calçotets és la talla, i des de 2on de BUP (fa 12 anys!) que faig la mateixa.
En resum, he arribat a la conclusió que fa entre 2.5 i 12 anys que no em compro uns calçotets. I he pensat que "Déu ni dó", fins i tot si el número s'acosta a 2.5.
Per la vostra tranquil·litat us he de dir que el que SI que he fet durant aquest període ha estat rentar-los.

Un gran pas pel Tiet a Amèrica, la humanitat continua igual

Aquesta setmana he acabat la primera versió de la Tesis!
Ara falten 1000 revisions, i canvis, i més revisions... I no defensaré fins passat Nadal. Però tot i així, lo de posar el "punt i final" a la redacció ha estat una experiència increïble!
El món continua igual que abans, però jo m'he tret un bon pes de sobre...

Una forta abraçada dels Tiets a Amèrica!!

L'espantaocells i la Garden Queen

Teníem ganes que la decoració del nostre últim Halloween sigués decent... Vaja, l'objectiu era ser millors que els veïns.
Ens vam currar les carbasses com mai, arribant a uns nivells de profes- sionalitat impor- tants. Vam plantar un parell d'espan- taocells a l'entrada, i vam subornar als nens "atiborrant-los" a caramels... Però quan els demanàvem "quina casa té la decoració més terrorífica?" La resposta unànime era: "aquella d'allà darrera, que han posat moltes flors mortes a l'entrada, i sembla ben bé que siguin de veritat!!"
Els nens es referien al nostre pati de darrera, on la Gemma encara havia de treure els cadàvers de les flors d'aquesta temporada. Teníem l'enemic a casa...

Indoor Chipmunk

Dissabte al matí, intent fallit de sortida amb bici (temporal de neu sorpresa), i havent complert amb els deures conjugals... Ens hem de moure!! Què fem!?

Doncs anar a fer una miqueta el Chipmunk al boulder de cole per preparar-nos pels EEUU, que el puta d'en Jesús ja fa 6c i ens passarà la mà per la cara!

Like a hurricane

Vam anar a veure en Neil Young!
Ens va fer molta gràcia anar a veure una bella glòria de la música canadenca a Canadà... I per un dia que fan alguna cosa a Calgary, cal aprofitar-ho!
El públic era variat, però dominaven les canes dels que en el seu dia havien estat "hippies" i/o "rockerus", molts dels quals havien canviat les samarretes de colors i els porros per camises "pijes" i Blackberries... Una nova droga que és més addictiva, més estressant, i et fa menys feliç, però que en canvi és legal i socialment ben vista! Un panorama ben trist...
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!

Jo per ser feliç vull un camió

Ens hem comprat un Cargol!!
I aquest cap de setmana (acció de gràcies = cap de setmana llarg) li hem fet una bona estrenada... Aquest trastu és una canya!!
Deveu pensar que se'ns ha parat el cap, o que ens hem fotut 15 caraguillus... Per què volem una autocaravana si ja ens hem patejat les Rocalloses canadenques per tots costats?... Doncs per fer un viatge de 4 mesos per Estats Units... I si no us ho creieu, llegiu els missatges d'aquí sota per veure'n els "detalls".

Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!

P.S. Com sempre, podeu veure fotos del cap de setmana a l'àlbum

La "guindilla"

Què es pot fer un diumenge a la tarda si neva i no tens tele? Doncs deixar anar la imaginació i fer plans de futur!
Així va començar la idea d'acabar la nostra experiència americana amb un viatge llarg pels Estats Units, i mica en mica (diumenge de neu rere diumenge de neu) va anar agafant forma: intentarem acabar les respectives feines a finals d'agost de 2009, a inicis de setembre carregarem el cargol i recorrerem els EEUU "coast to coast", i tornarem a casa (definitivament) el Nadal 2009-2010.

View Larger Map
A grans trets el tema serà: Anar a veure en Yogi a Yellowstone, escalar les parets de Yosemite (quin somni!!), cuidar-nos la psique a Sant Francisco, deixar-nos rescatar per les "vigilantes de la playa" de les costes de California, casar-nos a las Vegas vestits d'Elvis i Marylin Monroe (tranquiles mares, això és conya!), empotrar mans i peus a les fissures d'Indian Creek, travessar el sud tan ràpid com puguem (parant a fer un whisky a Dallas), escoltar jazz en directe als bars de New Orleans, llac Michigan a Chicago, visita obligatòria a "Ponxatoni", museus a Washington, pujar per Philadelphia i Boston, travessar altra cop a Canadà per visitar el Quebec, menjar bon formatge, i vendre'ns el cargol, i finalment agafar un tren cap a New York (New Yooooork!!), on ens trobarem amb la família de la Gemma per anar a patinar sobre gel al Roquefeller center, musicals a Broadway... I agafar un avió de tornada a casa!
Sabem el que esteu pensant, i teniu raó: no, no ens l'hem guanyat aquest viatge, perquè des de que som a Canadà que ens ho estem muntant molt bé... Però nois, no esperarem pas a tenir hipoteques, feines estables, o (pitjor encara) nens per engegar-ho tot i marxar durant 4 mesos. Ara tenim la oportunitat, doncs Carpe Diem!!
Falta gairebé un any per començar el viatge, i ja n'estem disfrutant a tope... No hi ha res com tenir un bon projecte on posar-hi il·lusions!
Una forta abraçada dels Tiets a Amèrica!

La família creix

La família dels Tiets a Amèrica creix!
Ei, tots tranquils, no és que la Gemma porti bombo... sinó que en Jesús i la Laura s'han apuntat a fer el viatge a Estats Units!
La tàctica va funcionar a la perfecció: la Gemma i jo ens vam passar les vacances parlant del viatge a EEUU, i finalment van caure!
Ja ens hem comprat el cargol a mitges, o sigui que ja som oficialment socis... No hi ha marxa enrere!
Amics de fa anys, companys d'incomptables batalles a la muntanya i al bar... Aquest parell són un fitxatge de primera! Ja tenim ganes de viure el "gran hermano" dels 4 mesos compartint cargol amb ells...

Tardor multicolor

Que guapa que és la tardor!
El bosc està preciós, i no hi ha ningú enlloc! L'únic problema de la tardor és que la segueix l'hivern... Un altre d'aquests freds hiverns canadencs que no s'acaben mai, i que conviden a hivernar igual que els óssos... Ufff! No hi pensem més i aprofitem per sortir del cau ara que encara no ha arribat! Carpe Diem!!

Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

Quin conyàs!

Si el futbol "normal" és avorrit, l'americà ja és l'òstia!
"Aprofitant" el cap de setmana que jo era un peix globus i no podíem sortir a muntanya, vam anar a veure un partit de futbol canadenc. En resum: un conyàs!
Per una hora de "moviment" dins el camp, van caldre 3 hores de xerrameca entre els jugadors (suposem que fer entendre la següent jugada a aquestes ments privilegiades porta la seva estona)... I el més fotut és que no hi havia res que ens alleugerís l'espera: no podíem anar a comprar "menjar-merda" perquè la meva boca no estava per festes, la mascota era lletja i no feia gràcia, i les Cheer Leaders estaven massa lluny com per veure si estaven bones!!
Lo més positiu és que, ara que ja hi hem anat una vegada, no caldrà que hi tornem mai més!

Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

Ed Zeppelin

Soc un peix glòbus!!
Així he quedat després de que em treguin els queixals del seny (jo soc el de la dreta).
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!

P.S. Podeu veure algunes fotos de la nostra última sortida amb bici a l'album "Segon Round 2"

Enveja insana

Què es pensava la Rínxols!? Que ella tindria una bici nova i jo no??? Doncs anava ben equivocada!!
Després de dies i dies de cops, trompades i tot tipus de "mals cuida- dus", vaig aconseguir xafar del tot la meva bici vella, fins al punt que sortia a compte comprar- ne una de nova!! oooéééé!!!
La Gemma no va poder aguantar la meva carona de xaiet degollat, i em va dir: "vols que comprem una bici com la meva per tu?". Amb la victòria a la butxaca, vaig aconseguir controlar la meva eufòria i posar cara de com si m'arrenquessin un queixal per respondre: "ja em sap greu ja... perquè val molts diners... però sembla que comprar-ne una de nova serà la millor opció".
A vegades la fi justifica els mitjans...

Xinu-Xanu

L'Umpa Lumpa ha tornat cap a casa!
Després de dos anys treballant al laboratori, ahir vam portar a aquest petit homenet cap a l'aeroport, on començava el llarg camí cap a casa. Això ens va fer adonar de com passa el temps, i que si ell ja feia 2 anys que era aquí, nosaltres també!!
L'Umpa Lumpa és l'estereotip del "xinu": un home molt senzill, calladet i humil que ha passat per Calgary sense fer soroll... Però segur que el trobarem molt a faltar.
Bye-bye Umpa Lumpa! Que et vagi tot molt bé!

Una freaky entre dinosaures

La Gemma treballa en envoltada d’enginyers “veteranus”, o sigui, amb molta experiència però ni idea de fer anar eines informà- tiques de planificació, disseny, i gestió de la informació.
Així doncs, la rutina que la Gemma segueix quan li assignen un nou projecte és:
1- Aprendre de l’experiència dels “dinosaures”
2- Entendre el que necessiten per fer la feina més fàcilment i millor
3- Currar-se aplicacions (bases de dades, macros i plantilles d’excel, planificacions amb project, o el que sigui) que facilitin l’execució dels projectes
4- Assegurar-se que el resultat final tingui menys pius que el mando de la tele (condició nessessaria perquè els avis no s’atavalin), i que els colorets dels menus i les lletres lliguin
5- Preparar un mini-manual sobre el nou sistema, fer un curset als “abueletes”, i respondre a les crisis dels primers dies que comencen amb el mític “Geeeeemma! No sé què he fet però se m’ha esborrat tot!!”
En resum, per un costat la Gemma està aprenent dels “abuele- tes” sobre disseny, organitza- ció, i planifica- ció de projectes de transmissió i distribució elèctrica. I per l’altre, a lo “Joan Palom”, s’està convertint en una freaky de la ofimàtica avançada.
Resultat: els avis flipen i ella aprèn cada dia. Tots contents!
I com que per “sort” de pals d’electricitat n’hi ha a tot arreu, ara tinc el "privilegi" de sentir una explicació personalitzada sobre el tema cada vegada que anem amb cotxe... Bé, ara que hi penso, és curiós que només em foti el rotllo quan sona una cançó d’en Pau Riba...

Del "dichu" a "l'echu" hi ha un bon "trechu"

En teoria la meva recerca tractava d'estudiar el funcionament d’un nou sistema de ventilació (alta tecnologia) a partir de testos a l’edifici més eficient, confortable, i super-sostenible de tot l’oest de Canadà... Sona guai, oi!?
Però resulta que un bon dia arribo a l’edifici per començar a agafar dades, i veig que hi ha moltes, moltíssimes coses que no estan instal•lades o ajustades com toca, i que l’edifici super-sostenible (que cada dos per tres guanya un premi de sostenibilitat o surt a una revista com un model a seguir) és en realitat un super-trunyu per culpa d’un grapat de petits errors “tontos” de descoordinació.
Aleshores em vaig adonar de que el gran repte dels edificis sostenibles no és la tecnologia en sí, sinó que per tal que funcionin bé cal que arquitectes, enginyers i constructors treballem tots a una i ens coordinem bé... Però, ves per on, aquests tres sectors tradicionalment no ens entenem, passem els uns dels altres, i estem en competició permanent per veure qui és el més xulo i ben parit... I mentrestant, els que fem recerca estem tancats a un laboratori, on tot és meravellós i ens podem estar tot el dia trencant-nos el cap fent models i testos d’una precisió espaterrant, feliçment ignorant que la precisió en que estem estudiant no existeix al món real.
Així ha estat que la meva recerca ha canviat “una mica” el rumb, passant d’estudiar “com funciona la ventilació de l’edifici meravellós” a “com arreglar la ventilació perquè funcioni”, “què hem après d’aquesta experiència per evitar que la penya la continuï cagant”, i “què ha de canviar als certificats d'edificis sostenibles per evitar donar premis a super-trunyus”.
La veritat és que, un cop ressituat, trobo que el nou rumb és molt més interessant!

Vacances, vacances, vacances!!

Quina il•lusió que fa tenir uns convidats tan especials per passar les vacances!!Família, grans amics, i l’únic individu que ha tingut els nassos de llegir-se tot el blog d’una tirada (des de les primeres entrades del 2005!!) per tal de coneixe'ns! Aquest grup ens ha fet guadir de les vacances tres cops:
El primer cop va ser ja fa uns mesos, quan “treballar” el “planning” (i fer ambientillu per correu electrònic) era un petit-gran oassis en les jornades laborals de tots, la llum al final del túnel, o la pastanaga per fer caminar el burru... com ho preferiu!
El segon cop va ser vivint les vacances, enmig d’un garbuix d’emocions ben especial.
Al començament tens una sensació estranya quan t’adones que (amb el temps que hem passat a Canadà) tots hem canviat una mica, i que la complicitat de l’abraçada del germà/amic no és tal i com la recordaves del temps en que ens vèiem gairebé cada dia. A això s’hi sumen els nervis perquè tot surti bé, i que (tot i inútils) van de bracet amb les il•lusions que has posat en el viatge... Resultat: una sensació estranya en la que t’enyores dels companys quan els tens al teu costat!... Ara entenc la cançó d’en Calamaro que diu “Buenosaires, yo te quiero desde lejos y desde cerca te extraño...”.
Però aquesta sensació dura menys que un whisky als dits de la Suelen, i amb quatre dies d’excursions, cavalls, barbacoes, i, sobretot, rialles, la complicitat torna a ser la de sempre, i aleshores comença la festa! Teníem unes expectatives molt altes de les vacances, i les varem superar per golejada!
I ara que estem ordenant les 50,000 fotos, estem gaudint per tercer cop de les vacances... I també amb un petit “garbuix de sabors”, on no hi ha un clar guanyador entre el dolç dels records de vacances i el salat dels tallets de llangonissa que ens acompanyen en la tasca... Sigui com sigui, un bon regust de boca!
Ha estat fantàstic tenir-vos amb nosaltres, perquè la companyia ho és tot! Una escalada no és igual sense l’abraçada al cim, la cervesa no té el mateix gust sense compartir-la amb els companys, i empaitar vaques a cavall no és tan divertit sense poder riure de com ho fan els altres...
Moltes gràcies companys!! Gràcies per venir, i per la il•lusió que heu posat en el viatge! Ja tenim ganes de ser Nadal per tornar-vos a veure!!
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!!

M&M's

Fa uns mesos la Gemma va rebre un correu electrònic de la seva cosina Marta dient que vindria a Canadà de vacances amb un seu “amic”, un tal Miquel...
Amics?? - va pensar la Gemma - què vol dir amb “amics”??
Els ulls oberts com taronges i les orelles dretes com les d’un llop buscant la seva presa van donar pas al somriure cínic de la Gemma. Un somriure cruel i tendre a la vegada, dolç però despietat... El “marujeo” estava servit, i la Gemma estava decidida a no deixar-ne escapar ni una gota!
Però contra tot pronòstic, va resultar que lo de "amics" anava en sèrio, de manera que, tot i els intents desespe- rats de la Gemma i la resta de "consell de lloques", el tema no va donar el suc que esperàvem! Així doncs, ens vam centrar en disfrutar de la visita d'un parell (que no parella) de jovenets: mentre la Gemma gaudia de bona companyia per anar a muntar (oblidant-se per uns dies del "sac de patates" que normalment l'acompanya), els altres teníem una nova víctima per les nostres sessions de Kiko Veneno i Albert Pla... Tots contents!
Gràcies nois per la visita, i una forta abraçada!

Ossu, ossu!!

Hem vist l'ossu!!

La guerra continua

A la tornada de les vacances ens va sorprendre una mala notícia: els metges han trobat un rebrot de càncer al meu pare.
Així doncs, sembla que amb la primera batalla no n’hi va haver prou per derrotar aquest collons de malaltia, i que ens hem de preparar per veure’ns les cares de nou.
Pares: des d’aquí us enviem molts i molts ànims! Esperem que això afecti al mínim la vostra felicitat, i que seguiu gaudint igual de néts, excursions i hort! Vinga, piles carregades, cap ben alt, i a tope!!!
... És una llàstima que per molta web-cam i correu electrònic que tinguem no us podem fer una bona abraçada... Hi ha coses que la tecnologia no pot substituir!

Canvi de papers

Els canadencs tenen unes muntanyes molt maques, bestioles per tot arreu, la policia muntada, són els reis del Hockey i de la barbacoa... Però ni puta idea de què és una festa major popular!

Aquesta setmana sou vosaltres els que feu enveja, només de veure el programa ja ens ve set!

Molt bona festa major a tothom, i que visquin els Deixebles de St. Feliu!!
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica
(que tot i ser a Amèrica, tenen el cap a casa)

P.S. El blog estarà tancat per vacances durant un parell de setmanes a partir de divendres... Si, ho heu llegit bé, VACANCES!! Després de tantes entrades al blog parlant-vos de feina i cole, a veure si d'aquí a uns dies us podem explicar coses de muntanyes i cavalls...

Amb l'aigua al coll

Aquest cap de setmana hem anat a fer "xip-xap" amb els cavalls!! Quina passada la sensació de notar que el cavall no toca de peus a terra, i tu estàs flotant sobre seu!
Podeu veure més fotos a l'àlbum.

Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!!

Voltant més que el 28

La Gemma feia molts dies que m'insistia:
- Vull anar als Bugaboos!!! Vull anar als Bugaboos!!!
- Bueeeenu pesada!!! Com que aquest diumenge és el teu aniversari, anirem a celebrar-ho als Bugaboos, què et sembla?
- Que bé, que bé!!! I que podré portar motxilla aquesta vegada?
- D'acord... Com que és el teu aniversari, et deixaré portar una motxilla beeeen grossa!
I així (més o menys...) va ser com vam acabar celebrant els 28 anys de la Gemma als Bugaboos. La Gemma va tenir "pastís" i regal d'aniversari, però el millor regal ja l'havíem rebut abans: una escalada alpina guapíssima, a un lloc fantàstic, en un dia immillorable... Quina canya!!
La Gemma està feta una màquina... Ja m'agradaria a mi està així quan tingui la seva edat!!
Podeu veure més fotos a l'àlbum,
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica, i visca els caps de setmana!!

Estupendu!

Només hi ha una paraula per definir el passat cap de setmana: "Estupendu!!"
Després de gairebé dos anys voltant per Canadà, per fi hem vist un Caribou (aquest bitxo amb banyes de la foto)! Havíem arribat a pensar que, en realitat, els caribous no existien, i que els senyals que hi ha a algunes carreteres de "no corris, que hi ha caribous" o de "si trobes un caribou no t'hi acostis, que és perillós" eren només una mentida per espantar als "guiris-fitipaldis"... Com quan la mare et diu "si no et portes bé vindrà l'home del sac", o quan els fatxes-intel·lectuals espanyols (més fatxes que intel.lectuals) diuen que "si a Catalunya parles amb castellà, els catalans et cremaran a la foguera de St. Joan, i ballaran una sardana al teu voltant mentre et rosteixes" (que més o menys és el que diu el "manifiesto por la lengua común").
Veure el Caribou va ser un moment màgic: estàvem quiets, bevent una mica d'aigua, i ell se'ns va acostar tranquil·la- ment. Varem respectar el seu espai, i els seus moviments, i des de la nostra perspectiva no feia gens de por... Ben al contrari, va ser un moment preciós! Suposem que als catalans ens passa una mica el mateix; que, gràcies a mentides com les que hi ha al manifest, no caiem gaire bé als espanyols... Amb lo feliços que seriem tots si, en lloc dir mentides, respectessin el nostre espai i no ens toquessin els collons!!
Perdoneu el rotllo, és filosofia barata que surt quan llegeixes certes coses al diari just després d'haver passat un cap de setmana estupendu... Un barbarisme que trobem simpàtic i ens agrada força utilitzar, i que demostra lo crítica que és la situació del castellà a casa nostra...
Vinga, passeu del text i mireu les fotos, que és lo que val la pena!

Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!

View Larger Map

Postes de sol i caps de setmana

Després d'un hivern etern, i d'una primavera plujosa... Per fi ha arribat l'estiu!!
Caminadetes, escaladetes, sortides amb bici... Però, sobretot, postes de sol i caps de setmana.
Que dura que és la vida!



Podeu veure més fotos a l'àlbum,

Una forta abraçada dels Tiets a Amèrica!

Els Conillbrís han arribat!!

Sóc un home de poca fe i, la veritat, mai m'havia pensat que els Conillbrís vinguessin a veure les flors de la Gemma... Però com podeu veure a la foto, anava ben equivocat!

Per ser-vos sincers, jo no m'esperava que siguessin tan peludets, ni que tinguéssin les orelles tan llargues (de fet, no m'esperava ni que tinguessin orelles!)... Però això dels animals mai ha estat lo meu, i si la Gemma em diu que aquesta bestiola de la foto és un Conillbrí, jo m'ho crec!

És estrany... Depen de com el miro, aquest Conillbrí té certa retirada als conills marrons que varen emmigrar a inicis d'hivern, els que voltaven per aquí just abans que vinguéssin els conills blancs... Deuen ser parents llunyans...

Una abraçada ben forta dels "Darwins" a Amèrica!

La Rínxols contraataca

Des del dia que varem publicar el missatge de la Rínxols d'or, que hem hagut de sentir tot tipus de calúmnies que posaven en dubte la nostra valentia davant dels óssos.
És per això que hem canviat la bicicleta de la Gemma (amb el pot que tenia abans els óssos l'haurien atrapat ballant la conga) i hem tornat a l'aventura!
Amb el nou "vòlidu" de la Gemma ja no hi ha res que ens aturi. Els óssos fugen espuruguits en sentir el nostre ritme ferm i incansable, i el ressonar de les cançons de la Trinca que cantem tot pujant les inòspites pendents de les Rocalloses...

Amunt i Crits!!!
Podeu veure més fotos a l'àlbum.

Molt professional

Fa dies que la Gemma només té una cosa al cap: "aquest any els Col·librís no se m'escaparan!!"
Amb els consells del nou llibre de jardinaria que li vaig regalar pel seu Sant, aquest any la Gemma s'ha professionalitzat, i ha plantat flors que atrauen col·librís just sota la menjadora. És més, hem posat la menjadora a un lloc estratègic de tal manera que la podem tenir controlada des de la cuina (ves a saber, potser l'any passat varen venir els col·librís i no ens en varem adonar!).

Creuem els dits perquè els col·librís arribin abans que les flors s'hagin mort... O sigui que val més que s'espavilin!!

Seguirem informant.
Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

Un petit pas cap a la "Canadenquització"

Per ser un canadenc de veritat has de tenir tres passions: el Hockey, el bricolatge, i la barbacoa. Nosaltres, amb esperit d'integració, ens hem currat una taula de picnic pel pati, matant així dos pardals d'un tret, i fent progressos amb el tema bricolatge i (posteriorment) barbacoa.
Vam serrar les fustes al ranxu, i acabar la construcció a casa nostra. Ara estem a la fase de "control de qualitat" (vermuts i sopars a la fresca), quina feinada!!
La tercera passió (el Hockey) necessita millorar: de moment, l'alegria més gran va ser el dia que varen eliminar l'equip de Calgary dels Play-offs, ja que des d'aquell moment el bar on que anem a fer la birrilla de tan en tan no està tan ple... No crec que això compti com a "passió pel Hockey", però bé, tot és començar!

Més fotos a l'àlbum, una abraçada dels Tiets a Amèrica!

La Rínxols d’or va amb bicicleta

Hi havia una vegada, la Rínxols d’or i el seu novio varen anar a donar una volta amb bicicleta per les Rocalloses Canadenques.
Tot just sortir del cotxe, la Rínxols d’or (que des de la seva etapa com a Cow-girl estava feta un fenòmenu del rastreig) va veure unes petjadetes d’ós, i li va dir al seu novio:
- Quins neeervis! Has vist quantes petjades?
- Tranqui Rínxols, – va dir el novio, que no les tenia pas totes, però s’havia de fer el valent – que són petjades d’ós petit, i segur que no se’ns menjarà... A més, el bosc és molt obert, i si hi ha un ós segur que el veiem (i ell ens veu a nosaltres) des de molt lluny.
La Rínxols i el novio varen pujar a les bicis, i van anar tirant, amb el cul ben estret, i sense treure la vista del bosc.
Al cap de pocs quilometres, la Rínxols va tornar-se a quedar encantada mirant al terra, i li va dir al novio:
- Nanu, has vist quantes petjades que hi ha aquí? Ei, i aquestes no són tan petites, deuen ser de la Mare ós!!
De fet, hi devia haver hagut un “aplec de Mares ós”, perquè hi havia moooltes petjades a tot arreu!! Però com que el bosc seguia sent molt obert, la Rínxols i el novio varen seguir pedalant una estoneta més... Fins que, de nou, la Rínxols va baixar de la bici i va dir:
- Ei, aquestes petjades d’aquí són del Pare ós! Són enormes, es veuen les ungles de guais... I són molt fresques!!
La Rínxols i el seu novio van veure que a partir d’aquell punt el bosc ja no era tan obert i, amb els collons per corbata, van decidir que s’havia acabat la pedalada: “una retirada a temps és una victòria!”
Van tornar cap al cotxe i van conduir fins el poble més proper, on varen ser feliços menjant patates rosses i fent una birrilla.

La immensitat dels Icefields

Vaig fer una sortida de 4 dies als Columbia Icefields amb en David (el meu jefe) i 3 col·leguilles seus. Una experiència increïble!
Els Icefields són el tros de gel i neu més gros que hi ha a North Amèrica, i quan dic gros vull dir moooolt gros! Quilòmetres i quilòmetres de travessa glaciar, muntanyes enormes que són llunyíssim. Sensació de immensitat, de ser una puça al mig de l'univers, de ser lluny de tot i de tothom, de caminar hores i hores amb els esquís i no haver avançat.
Ens vam quedar a pocs metres del "Mount Colum- bia" (un 3700, el més alt de la zona, que era el nostre principal objectiu), però vam fer el cim del "Snow Dome" (un 3500) en un dia assolellat com pocs, i vam tenir l'honor de pixar a l'únic lloc de North Amèrica on l'aigua va a parar a tres oceans diferents (Atlàntic, Pacífic i Àrtic).
Varen ser quatre dies de fred, de vent, de dormir sobre la neu, d'anar carregats com burros, i de tot de coses incòmodes que odiaríem si les haguéssim de fer per força. Però quatre dies carregats de sensacions intenses, i de moments màgics com el capvespre quan érem al segon campament (primera foto)... Coses que queden ben gravades a la memòria (fins i tot dels desmemoriats com jo!) i que no es paguen amb diners!
Vinga, tallo el rotllo, que aprofitareu més el temps mirant les fotos que he penjat a l'àlbum!


View Larger Map
Una forta abraçada!

Sant Jordi contra el fred

Les tradicions no es poden perdre!
Tot i la neu i el fred, a Calgary varem celebrar la diada de Sant Jordi. La Gemma em va regalar una guia d'escalades i un conte (20 pàgines amb dibuixos) de la Tortuga Franklin... I és que resulta que encara no m'he llegit el llibre que em va regalar l'any passat (ja se sap, falta de temps... i altres excuses que podria trobar), i la noia té bona memòria (i una mica mala llet).
Per la meva banda, vaig persuadir la florista perquè em fes un embolcall "super-snow-wind-proof" que protegís les roses contra els elements... I evitar arribar a casa amb tres tiges enlloc de tres roses. Resultat: les roses van arribar senceres, però com podeu veure, la primera impressió podria haver estat millor... No es pot tenir tot en aquesta vida!
Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

S'ha acabat el bròquil!

He acabat el cole!!
Buenu, no ens passem, el que he acabat són les assignatures... Les últimes de tota la meva vida!!
Ha arribat un dels moments més dolços en la vida d'un estudiant: l'hora d'endre- çar els apunts. Aquella barreja de satisfacció i orgull en veure que són molt gruixuts, i que has tingut prou paciència per llegir-los tots. Els poses ben posadets i els fas una portada ben maca, te'ls mires, els suspeses, perds tot el dia fullejant-los (sense llegir res, només mirant els dibuixets), i els endreces a un lloc accessible per si algun dissabte sents la necessitat infrenable de tornar-los a llegir (tot i que saps que és més probable que et caigui un meteorit al cap que no que tornis a obrir els apunts). Et fas un parell de copets a l'esquena, i la cerveseta que et fots té millor gust que mai.
El temps no ens ha acompanyat. Després de setmanes (mesos!) de clausura, el primer cap de setmana lliure ha estat nevant i a -10ºC. Sense poder sortir, hem dedicat el cap de setmana a la vida conjugal: quedar-nos a casa, mirar alguna peli romanticona-xunga (de les que no cal pensar), fer el "cusó", i parlar hores i hores sense que la feina de cap dels dos sigui el tema de conversa... Sembla mentida la quantitat de coses de les que pots parlar quan no penses amb la feina! Vaja, un cap de setmana com si siguéssim noviets-tontos de 16 anys. De tan en tan cal fer un "reset", i dedicar una mica de temps a "cuidar la màquina"!

On és la primavera?

Ahir tornava de cole amb bici i el forro obert, i mireu la que està caient avui!Un pam amb dues hores, i va fent! Jo soc a casa estudiant, i veient com està el pati passo d'anar-hi a cole. Però la Gemma no pot treballar a casa... Si segueix així l'hauré d'anar a buscar amb trineu.
Quan ja ens pensàvem que la primavera havia arribat, vinga, nevada al canto, i tornem-hi que no ha estat res! Si seguim així, aquest any haurem de cavar un forat a la neu per plantar les floretes de la Gemma...

La nostra família a Canadà

Hem anat a passar el cap de setmana de Pasqua al ranxu!
Hem passat tres dies fantàstics al ranxu, disfrutant del paisatge nevat (com canvia tot amb la neu!), i de muntar durant una tarda assolellada d'hivern. Però el més important ha estat retrobar-nos amb en Siebe i l'Ingrid, que no els veiem des de la nostra expedició a muntar a les muntanyes (segur que recordeu les fotos de "Cowboys", són les més guapes i autèntiques que hem penjat en aquest bloc). Tornar al ranxu és com anar a veure la nostra família canadenca. Quan ets lluny de casa durant una temporada llarga, agraeixes molt que algú t'estigui esperant amb il·lusió, que es preocupi per tu, i que s'alegri de veritat quan el vas a veure. En Siebe i l'Ingrid són lo més semblant a una família que tenim a Canadà, i mai els agrairem prou tot el que fan per nosaltres.
Llàstima que tot lo bo s'acaba, i diumenge varem haver de tornar cap a Calgary, on ens esperava una bona muntanya de feina... Això si que serà una setmana santa!

Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

Pa a qui no té dents

El món està molt mal repartit: nosaltres que som uns estevets del gel, varem tenir l'oportunitat d'anar a un autèntic palau... Que, per ser francs, ens va superar per golejada!
A aquest mur de gel, només hi havia dues vies en les que em veia en cor de pujar, i una d'elles (la més guapa, val a dir) va estar ocupada tot el dia per una altra cordada. Així doncs, ens varem passar el dia jugant a la cascada "dels nens" (dreta però mooolt curta), pujant-la per totes les variants possibles fins quedar destrossats.
A veure si el pròxim dia que hi anem l'altra no està ocupada!
Més fotos a l'àlbum!

Go Flames go!!

Hem anat a veure un partit de Hockey!
Els jefes de la Gemma li varen regalar dues entrades (poca conya, 90$ cada una!) per anar a veure els Flames, l'equip local. Som-hi!!
La primera part ens la varem passar buscant on era el "puck" (la pilota) i el tiu que venia les birrilles i el menjar guarru.
La segona part la varem passar intentant entendre les normes del joc, i flipant de com els tius es barallaven a cops de puny, i aquí no passa res!
La tercera part, ja com tots uns experts, la varem passar cridant "àrbit burru!"... Fins que de cop tothom es va aixecar i va marxar cap a casa. Aleshores varem deduir que no hi havia quarta part... El nostre ego va baixar substancialment...
Allargant una mica la crònica, la nit i matinada ens les varem passar tirant-nos uns pets xunguíssims per culpa de tan menjar guarru, quina pudor que feia el quarto!!
Ah, per cert, els Flames varen perdre per un ajustat 2 a 3. Ara toca concentrar-se en el pròxim partit...
La veritat és que va ser moooolt guai això d'anar a veure el Hockey! Podeu veure algunes fotos a l'àlbum.

Una forta abraçada dels Tiets a Amèrica!!

El paradís

Això és el paradís!
Després de 3 setmanes en que la feina no ens havia deixat sortir de casa (només amb l'excepció d'anar a veure la marmota), va arribar la llum al final del túnel: un cap de setmana de 3 dies, sense feina, i amb bon temps!!
La Gemma va estrenar l'equip d'esquí de muntanya amb una excursió brutal al costat de Lake Louise... Quina canya això d'obrir traça i esquiar totalment sols a quatre passes d'un dels llocs més turístics del món!
L'endemà varem canviar els esquís pels piolets; una cascada de 55 metres amb reunions muntades ens estava esperant!! Quant gel, quina passada!!!
Però no hi ha res de gratis en aquesta vida. La Gemma tenia la seva venjança ben planejada: una tarda sencera a l'IKEA!
Des d'abans d'entrar que ella sabia perfecta- ment quin model d'estante- ria volia... Però és clar, varem haver de passar per TOOOTES les seccions per això tan guai "d'agafar idees"... I sense fer la cervesa, que la única cosa que ens varem saltar va ser el bar!!
La veritat sigui dita, si que vaig agafar una idea de la visita a l'IKEA: si la Gemma no s'ho hagués passat bé esquiant i escalant, enlloc de l'IKEA hauríem anat a comprar roba! Bon senyal!
Podeu veure més fotos a l'àlbum.
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!!