No demanis peres a l'ohm

Finals de tardor a Canadà: massa fred per escalar i caminar, però sense prou neu com per esquiar… Quin rotllo!!!
Hem intentat aprofitar aquests dies per descobrir la oferta cultural local, tot un repte!!
La setmana passada varem anar a veure l’únic museu amb una mica de cara i ulls que hi ha a la zona (a 2h amb cotxe de Calgary), segons sembla, el museu de dinosaures més gran del món (com a mínim!!).
La veritat és que aquest museu estava molt bé, amb moltíssims esquelets reals de dinosaures (flipes amb lo grossos que eren!), i molt ben explicat... Tot hauria estat la mar d’enriqui- dor cultural- ment si no hagués estat perquè el poble del costat tenia els carrers plens de dinosaures cutres i mal pintats, i enlloc de restaurants hi havia “dino-burguers” i “jurassic-cafes”, amb les decoracions més horroroses que us pugueu imaginar...
Aquesta setmana encara ha estat pitjor: hem anat a un parc a Calgary en que representa que hi ha cases tal i com eren quan es va fundar la ciutat. Molta gent ens n’havia parlat bé d’aquest lloc, i teníem forces esperances... Però com més altes les expectatives, de més amunt cauen! Ens vam trobar al mig d’un decorat mal fet del Far West, amb poquís- sima gràcia, on titllaven de “història” a coses de fa dues generacions... El decorat dels pastorets més cutres de Catalunya dóna 10 voltes a aquest lloc.
Els canadencs són molt bona gent, però nois, no es poden demanar peres a l’ohm... Ja estem desitjant que nevi per tornar a sortir de la ciutat!!

Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

Els conills es tornen blancs!!

Fa mesos que la Gemma i jo estem mantenint una guerra dialèctica d’alt nivell intel•lectual: ella diu que els conills de Calgary es tornen blancs quan arriba l’hivern (tal i com li havia dit la Berenice), i jo no m’ho crec.
M’he passat tota la tardor enfotent-me de la Gemma cada cop que veiem un conill, ja que sempre els veiem de color gris, però últimament la truita s’està girant perillosament... Tots els conills que veiem són blancs!!!
És clar que com a bon enginyer cap quadrat i capullo, no puc pas reconèixer que m’he equivocat!... Ja estic desenvolupant la teoria dels “conills migratoris”, segons la qual els conills blancs i els grisos s’intercanvien els caus a la tardor i la primavera, de manera que els conills grisos tornaran després de l’hivern... Ara només em falta inventar-me a on tenen l’altre cau...

Una abraçada!!

Vigilant la competència

Fa cosa d’un mes va ser el festival de cinema de muntanya de Banff (número 1, per davant de Torelló), i varem anar-lo a veure per estudiar què tal ho fa la competència. Aquí us passem l’informe comparatiu:
Pelis: Les mateixes...
Espais: Teníem coll avall que l’auditori de Banff seria més còmode que el Cirvianum, però increïblement, no va ser així!! A part d’això, a Banff hi ha més espais on fan activitats paral•leles a la projecció de pelis, però tampoc són per tirar coets.
Preu: Si us penseu que Torelló és car, Banff ho és el doble!! Els tiquets són per dia sencer (de 9h a 17h!), però et foten una clavada de guais, i no hi ha absolutament res gràtis! Tot i això, com a mínim no són tan mal parits com a Torelló, que venen més entrades que seients té el teatre!
Acomodadors: els de Banff tenen els lots més macus que els escoltes de Torelló.
Traducció: a Banff no n’hi ha... clar, això els ho posa més fàcil...
Presentació: per mooooolt bé que ho facin a Banff, segur que no ho fan ni la meitat de bé que la Nati Adell, que a part de fer-ho molt bé, està guapíssima!!!
Públic: També hi ha capullus que es posen anorach de plumes per anar al cinema de muntanya, però aquí fa una mica més de fred, i tenen excusa...

En resum: és força el mateix, probablement la diferència més notòria és que a Banff es potencia molt el que en diuen “inspiring stories”: que les pelis tinguin “moraleja” del rotllo “si t’esforces molt en alguna cosa, segur que ho aconseguiràs”, i en base a això, presenten cada pel•lícula com si es tractés d’un acte heroic. Per exemple, del que jo en diria “un matat que es dedica a donar voltaretes a un llac amb una piragua”, ells en diuen “un home que ha dedicat tota la seva vida a la seva passió per ser el millor en la seva especialitat”, i entrevistarien 4 col•leguilles del matat en qüestió que diguin que “el món gira gràcies homes que donen voltaretes amb piragua”... Els yankies són així!

Una abraçada!

A manca de panallets, atacarem els carmelus

La setmana passada va ser la Castanyada... Però cal fer "cada cosa al seu lloc", i tal i com ens fa ràbia la gent que celebra Halloween a Catalunya, nosaltres no farem la Castanyada mentre siguem aquí.
Ens vam currar un parell de carabasses, i varem comparar caramels pels nens... Buenu, o com a mínim aquesta va ser l'excusa... No sé com va anar, però tot i que van venir molts nens, ens va sobrar una muntanya de caramels... I ves per on, eren dels que més ens agradaven!!! Coses de la màgia de Halloween...
A l'àlbum podeu veure les nostres disfresses de última hora i les fotos del curs "fer una carabassa és fàcil - tu també ho pots fer!".

Una abraçada dels Tiets a Amèrica!