dimarts, de gener 23, 2007

S'ha acabat la vida de "Rodriguez"!

Hola a tothom, i benvinguts a la nova temporada de "El tiet a Amèrica"!


Cada dia veig més clar que els projectes i reptes que us he explicat fins ara són "Bambi", que les escalades i la feina del cole han estat un pim-pam, i que amb el nou any ha arribat l'hora que la Gemma i jo haurem d'afrontar el repte definitiu:

SOBREVIURE EN PARELLA!!

i convertir-nos en "els Tiets a Amèrica".

La Gemma haurà d'aguantar un tiu que només pensa en muntanyes i trastos que fan estalviar energia, i jo hauré d'acostumar-me al fet que els óssos no són els únics animals amb les cames peludes que hi ha a Canadà (... Que car que em pot sortir aquest comentari... Quins nervis!)

Així doncs, aquesta vegada hem arribat tots dos a Calgary, amb les maletes plenes de il·lusió, ganes de gaudir de l'experiència... Però també amb el que realment és important: de llangonisses i material de muntanya (piolets, grampons, esquís de muntanya i bici) cosa que encara fa menys creïble la meva excusa (per si encara quedava algun innocent) de que havia vingut a Canadà a estudiar.

Aquests primers dies ens hem posat les piles ràpidament: la Gemma ultimant paperassa (assegurança, banc...) i buscant feina, i jo estudiant a tope a cole, que aquest trimestre promet ser mogudet... Però també hem aprofitat per arreglar una mica la casa, sortir una estona a jugar amb la neu que va caure la setmana passada (només lo just per fer aquestes 4 fotos i fer-vos enveja), i fer "relacions diplomàtiques internacionals":

Vam anar a conèixer una parella de catalans que van venir a Canadà ara fa 40 anys durant l'exili franquista. La seva història és increïble: els tius van agafar els seus dos fills (un de 2 anys i l'altre de 8 mesos), 120$, i van creuar l'Atlàntic sense saber ni anglès ni francès!
En resum: uns "abueletes guerrillerus" molt trempats i amables, amb qui vam compartir un sopar i una llaaaaarga sobretaula.
S'ha de dir que nosaltres vam quedar com uns senyors, ja que vam portar-los una ampolla de vi i mitja llangonissa (que us pot semblar poc, però es tractava del 33% dels nostres efectius!!), i ells van correspondre convidant-nos a un got de ratafia Rosset! Mai hauria pensat fer una ratafia a Calgary... Això va ser el principi d'una gran amistat!

I us preguntareu; com és que vau coneixer aquests catalans? Doncs gràcies a la inestimable ajuda de Miss Pontones-tècnica de cultura de Ripoll, que de casualitat va conèixer la seva tercera filla (ja nascuda a Canadà, i que estava de vacances a Catalunya) i li va passar el nostre contacte. Moltes gràcies Virtu!

Que petit que és el món!