Molt professional

Fa dies que la Gemma només té una cosa al cap: "aquest any els Col·librís no se m'escaparan!!"
Amb els consells del nou llibre de jardinaria que li vaig regalar pel seu Sant, aquest any la Gemma s'ha professionalitzat, i ha plantat flors que atrauen col·librís just sota la menjadora. És més, hem posat la menjadora a un lloc estratègic de tal manera que la podem tenir controlada des de la cuina (ves a saber, potser l'any passat varen venir els col·librís i no ens en varem adonar!).

Creuem els dits perquè els col·librís arribin abans que les flors s'hagin mort... O sigui que val més que s'espavilin!!

Seguirem informant.
Una abraçada dels Tiets a Amèrica!

Un petit pas cap a la "Canadenquització"

Per ser un canadenc de veritat has de tenir tres passions: el Hockey, el bricolatge, i la barbacoa. Nosaltres, amb esperit d'integració, ens hem currat una taula de picnic pel pati, matant així dos pardals d'un tret, i fent progressos amb el tema bricolatge i (posteriorment) barbacoa.
Vam serrar les fustes al ranxu, i acabar la construcció a casa nostra. Ara estem a la fase de "control de qualitat" (vermuts i sopars a la fresca), quina feinada!!
La tercera passió (el Hockey) necessita millorar: de moment, l'alegria més gran va ser el dia que varen eliminar l'equip de Calgary dels Play-offs, ja que des d'aquell moment el bar on que anem a fer la birrilla de tan en tan no està tan ple... No crec que això compti com a "passió pel Hockey", però bé, tot és començar!

Més fotos a l'àlbum, una abraçada dels Tiets a Amèrica!

La Rínxols d’or va amb bicicleta

Hi havia una vegada, la Rínxols d’or i el seu novio varen anar a donar una volta amb bicicleta per les Rocalloses Canadenques.
Tot just sortir del cotxe, la Rínxols d’or (que des de la seva etapa com a Cow-girl estava feta un fenòmenu del rastreig) va veure unes petjadetes d’ós, i li va dir al seu novio:
- Quins neeervis! Has vist quantes petjades?
- Tranqui Rínxols, – va dir el novio, que no les tenia pas totes, però s’havia de fer el valent – que són petjades d’ós petit, i segur que no se’ns menjarà... A més, el bosc és molt obert, i si hi ha un ós segur que el veiem (i ell ens veu a nosaltres) des de molt lluny.
La Rínxols i el novio varen pujar a les bicis, i van anar tirant, amb el cul ben estret, i sense treure la vista del bosc.
Al cap de pocs quilometres, la Rínxols va tornar-se a quedar encantada mirant al terra, i li va dir al novio:
- Nanu, has vist quantes petjades que hi ha aquí? Ei, i aquestes no són tan petites, deuen ser de la Mare ós!!
De fet, hi devia haver hagut un “aplec de Mares ós”, perquè hi havia moooltes petjades a tot arreu!! Però com que el bosc seguia sent molt obert, la Rínxols i el novio varen seguir pedalant una estoneta més... Fins que, de nou, la Rínxols va baixar de la bici i va dir:
- Ei, aquestes petjades d’aquí són del Pare ós! Són enormes, es veuen les ungles de guais... I són molt fresques!!
La Rínxols i el seu novio van veure que a partir d’aquell punt el bosc ja no era tan obert i, amb els collons per corbata, van decidir que s’havia acabat la pedalada: “una retirada a temps és una victòria!”
Van tornar cap al cotxe i van conduir fins el poble més proper, on varen ser feliços menjant patates rosses i fent una birrilla.