Quan el fred pica a la porta, l'amor surt per la finestra

Molt bones a tots i totes!

El fred ha arribat a Canadà, per tant, qui vagi a muntar a cavall a partir d'ara té tots els números per fer companyia a un filet de lluç als congeladors de "la Sirena".

En altres paraules, la temporada de Cowboy/Cowgirl s'ha acabat, i per tant la Gemma ha agafat un avió cap a casa, on l'esperen família, amics, i teca de la bona! Ha treballat a tope durant tota la temporada, fent molta feina (o almenys això diu el seu jefe!) i aprenent molt... S'ha guanyat de sobres uns dies de tranquilitat a casa.

Els últims dies que ella ha estat a Canadà els ha aprofitat per fer "papeleo" a Calgary (per demanar el visat de treballador per quan torni al gener), i per ajudar-me a triar unes ulleres... Si nois, unes ulleres!!

Resulta que tinc vista cansada (no m'extranya, em passo tot el dia mirant papers i ordinadors), i a partir d'ara hauré de portar ulleres per llegir. Joder, ni que tinguéssin incrustacions d'or... Amb el que m'han costat em podria comprar un joc sencer de Friends!! Mal parits! I diuen que els catalans sóm "pesseterus"... Això ha fet mal...

Però el cap de setmana passat ens vam poder escapar al ranxu per muntar a cavall.
M'ho vaig passar de collons (era el primer cop que hi anava "amb sèrio"), però al cap de 2 dies el cul encara em feia un mal del 15... Semblava que enlloc de jo muntar el cavall, el cavall m'hagués muntat a mi!

Aquesta setmana passada ha tornat a ser molt intensa a cole, bé, de fet ja fa dies que portem un ritme molt fort, i tot sembla indicar que ja no el deixarem fins les mini-vacances de Nadal (que tinc ganes de passar amb tots vosaltres i amb aquesta colla de "boletaires" que podeu veure a la foto). Però tot i estar "colgat" de feina, no em puc pas queixar perquè m'ho estic passant molt bé treballant a cole, i quan vaig venir ja sabia que no seria bufar i fer ampolles... S'ha de gaudir dels reptes!

En Wei (un xinu que va arribar fa dues setmanes) i jo treballem plegats pràcticament cada dia intentant posar-nos en situació del projecte de mesurament de l'eficiència energètica de l'edifici. La idea és que per poder jutjar si l'edifici funciona com se suposava, primer hem d'entendre el projecte de l'edifici, saber què ha fet altra gent que ha treballat en el tema, decidir què mesurem i què no, com ho mesurem... I tot això parlant amb "Xin-glish", ja que en Wei encara sap menys anglès que jo (que ja és dir!). Però és un noi molt macu, i treballar plegats ens va molt bé a tots dos.

Així doncs, el cole em tenia totalment col•lapsat, a la tele deien que diumenge arribava el mal temps, la Gemma marxava i no ens veuriem fins per Nadal... Vaja, un panorama força millorable... Però, versionant el "ditxu" em vaig dir "a les penes, escalades!" I vaig acceptar la proposta d'en JP per anar a clausurar la temporada escalant amb ell i en Sean (un seu company) a "Kananaskis Coutry".

3 vies d'uns 45m totalment desequipades, una escalada “fineta” sobre una espècia de conglomerat (una mica trencat, tot s’ha de dir) amb un vent glaçat que anunciava el canvi de temps (la combinació perfecta!).

Com podeu veure, el paisatge era preciós (com sempre!!), i aquesta vegada la zona es veia moooolt tranquila (no és tant famós com Banff, Lake Louise o Jasper), diria que ni a ple estiu hi deu haver gaire gent... Probablement hi ha més ossos que persones!

En resum, que va ser un bon dia per tancar la temporada d’escalada en roca per aquest any, i després vam anar a fer “beer & wings” tot fent plans per la temporada vinent, que si fem tot el que hem dit, serà molt intensa! En JP i en Sean són uns motivats del 15, seran uns companys de cordada genials de cara a l’any vinent!

Avui quan m’he llevat ja hi havia mig pam de neu a Calgary i el fred ja començava a apretar de valent... El ventet d’ahir no enganyava: l’hivern ja és aquí!



Per sort, per acompanyar-me durant aquests dies més freds, els gegants de Torelló (en forma de postal) m’han vingut a veure, i avui mateix m’ha arribat una caixa amb embotits, formatge i una ampolla de Priorat! Quan ho he vist em queien les llàgrimes!! Quina il•lusió!! I quina gana!! M’he estat mirant les llonganisses durant una bona estona... Em sentia igual en “Gollum” mirant-se l’anell... EL MEU TRESOOOOR!!

D'aquesta manera, el dia que havia començat pensant “Òstres, la Gemma se n’ha anat... Com la trobaré a faltar” s’ha convertit en el dia de “Òstres, la Gemma se n’ha anat... La trobaré molt a faltar, però tindré més llonganissa per mi!!!”. Si amics, en l’amor i els embotits tot s’hi val!

Així doncs, avui per sopar em menjaré el primer tros de llonganissa des de finals d’agost, i ho faré a la salut de tots vosaltres, però deixeu-me que faci tres dedicatòries en especial: per la Gemma; perquè ha completat un projecte que feia molt temps que tenia al cap (i per compensar lo de la llonganissa... je, je, je), pels amics; que us esteu currant uns detalls molt macus, i per en Joan i l’Elvira; que fa 25 anys que estan casats... I encara tenen la moral de celebrar-ho!!

Una abraçada molt forta a tots i totes!