L'edat del pavo

Dilluns va ser el Dia d'acció de gràcies, tota una experiència americana!

El divendres vaig pujar al ranxu de la Gemma, que tenia el difícil repte de preparar un pavo de 10 kg per 17 canadencs que hi anaven a sopar diumenge al vespre. Això no m'ho podia perdre de cap manera!

L'equip de cuina era digne del Bulli: la Gemma de Cheff, i de "Pinxes" erem una holandesa ("amiga de la família"), el seu home (que es va baixar algunes receptes d'internet... Això d'internet no deixarà mai de sorprendre'm!) i jo. És a dir, 4 europeus que no havien cuinat mai ni un pollastre sencer. Quins nervis!!











Preparar el pavo té bàsicament dues claus:
1- Que l'ocellot s'estigui a dins el forn durant 5 o 6 hores, sense que quedi sec com una pipa.
2- Que el farciment sigui mínimament comestible i que, a més a més, no sembli la conseqüència d'una nit de borratxera.

Vam tenir el pavo al forn durant gairebé tot el dia, regant-lo de tant en tant amb el seu propi suc.
Com podeu veure a la foto, el punt més delicat del dia va ser el moment de girar de banda l'ocellot i "endinyar-li" tot el farciment "pel cul".

Modèstia a part, el pavo ens va quedar de collons, o almenys aquesta va ser la conclusió a la que vam arribar després de veure com els convidats el van devorar amb un pim-pam.

Però la reflexió era evident: si els canadencs es passen un any esperant el "deliciós dinar del dia d'acció de gràcies" i resulta que és un tros de pavo al forn, no em puc imaginar el que podrien pensar si tasten teca com Déu mana:

les pilotilles de la mare, els canalons de la cunyada, els pastissos de la Montse i en Quico, el "Catxoflino", els embotits de l'Alou, el pa d'Alpens (per alguns el millor del món)... Això sí que és anyorança!!

Sigui com sigui, diumenge la Gemma va poder anar a dormir ben orgullosa de com havia quedat el seu pavo... Però l'orgull ens va durar 24 hores, ja que dilluns (que era festa) arribant a Calgary els veïns ens van convidar a sopar (pavo, of course). En aquell instant vam comprovar que encara som uns estevets, i que com més alt està l'ego, de més amunt cau... Tot s'ha de dir, la veïna treballa al sector de l'alta hosteleria.
I així és com vam passar el nostre primer dia d'acció de gràcies a Canadà. Una festa que es basa en donar gràcies a la verge.

Fent una petita variant, com que tots els que llegireu aquest missatge heu fet més per mi que no pas la verge, aprofito aquesta festa per donar-vos les gràcies: a la família pel suport incondicional, als amics que esteu a l'altra extrem de la corda, als que hem treballat junts, als que ens trobarem al bar... I sobretot a aquells que m'enviareu llonganisses per correu (suposo que heu captat el missatge).

Moltes gràcies!