La tardor del pitet

Bones a tothom,

L'objectiu d'aquest missatge és simplement fer-vos MOLTA ENVEJA (sana, evidentment) amb les fotos, de manera que si no us llegiu el text m'és completament igual!

Després de 2 setmanes frenètiques a cole, en JP (el col·lega del punky, que no es diu Jordi Pujol) em va proposar d'anar a escalar a Lake Louise.
Jo tinc molta feina, però vaig pensar que havia d'aprofitar l'ocasió i que així segur que l'endemà podria treballar amb les idees més clares. Així doncs, li vaig dir que YESSS!

La veritat és que no me'n penedeixo gens ni mica... Quina passada!

Feia un dia genial (que s'havia d'aprofitar, l'hivern està trucant a la porta...), el bosc està preciós, amb arbres completament grocs que ressalten al mig dels pins verds, i Lake Louise és totalment verd-turquesa... no hi ha paraules!

Vam fer unes quantes vies curtes (la més llarga feia 55m), però totalment desequipades (només reunions). Aquesta vegada vaig anar de primer a totes les vies, i vaig poder comprovar que la ferralla dels americans és una passada.
Em vaig enamorar d'uns ferros (try-cams, una espècie d'excèntrics) que entren de collons a les fisures horitzontals... Ja puc començar a estalviar!

Lake Louise és un lloc molt macu, però malauradament també és un dels més turístics de Canadà. Això implica bàsicament dues coses:

1- Hi ha molta gent (tot i que ara, que ja és temporada "baixa", s'està molt bé).

2- Hi ha un super-mega-hotel per pijus al costat del llac que es carrega la idilitat del lloc. I lo fort és que hi ha gent que, enlloc de tirar fotos al paisatge, les tira a l'hotel!... Suposo que "hi ha de tot a la vinya del senyor", i s'ha de ser tolerant, i tot el que vulgueu... Però, per molt que ho intenti, hi ha coses que no m'entren al cap!!

I així va ser, que després d'un dia preciós d'escalada vam tornar caminant cap al cotxe d'en JP, que teníem aparcat al costat d'aquest monstruós atemptat al gust, respecte paisatgístic i sentit comú que alguns en diuen Hotel... Quins nervis!