En
teoria la meva recerca tractava d'estudiar el funcionament d’un
nou sistema de ventilació (alta tecnologia) a partir de testos a l’edifici més
eficient, confortable, i
super-sostenible de tot l’oest de Canadà... Sona
guai, oi!?
Però resulta que un bon dia arribo a l’edifici per començar a agafar dades, i veig que hi ha moltes, moltíssimes coses que
no estan instal•lades o ajustades
com toca, i que l’edifici super-sostenible (que cada dos per tres guanya un
premi de sostenibilitat o surt a una revista com un model a seguir) és en realitat un
super-trunyu per culpa d’un grapat de petits
errors “tontos” de
descoordinació.
Aleshores em vaig adonar de que el
gran repte dels edificis sostenibles no és la tecnologia en sí, sinó que per tal que funcionin bé cal que
arquitectes, enginyers i constructors treballem
tots a una i ens coordinem bé... Però, ves per on, aquests tres sectors tradicionalment
no ens entenem, passem els uns dels altres, i estem en
competició permanent per veure qui és el
més xulo i
ben parit... I mentrestant, els que fem
recerca estem tancats a un laboratori, on tot és
meravellós i ens podem estar tot el dia trencant-nos el cap fent models i testos d’una
precisió espaterrant, feliçment ignorant que la precisió en que estem estudiant
no existeix al món
real.
Així ha estat que la meva recerca ha
canviat “una mica” el rumb, passant d’estudiar “
com funciona la ventilació de l’edifici meravellós” a “
com arreglar la ventilació perquè funcioni”, “què hem après d’aquesta experiència per
evitar que la penya la continuï
cagant”, i “què ha de
canviar als
certificats d'edificis sostenibles per evitar donar premis a super-trunyus”.
La veritat és que, un cop ressituat, trobo que el nou rumb és molt més
interessant!
El bosc està preciós, i no hi ha ningú enlloc! L'únic problema de la tardor és que la segueix l'hivern... Un altre d'aquests freds hiverns canadencs que no s'acaben mai, i que conviden a hivernar igual que els óssos... Ufff! No hi pensem més i aprofitem per sortir del cau ara que encara no ha arribat! Carpe Diem!!
"Aprofitant" el cap de setmana que jo era un peix globus i no podíem sortir a muntanya, vam anar a veure un partit de futbol canadenc. En resum: un conyàs!
Així he quedat després de que em treguin els queixals del seny (jo soc el de la dreta).
Després de dies i dies de cops, trompades i tot tipus de "mals cuida- dus", vaig aconseguir xafar del tot la meva bici vella, fins al punt que sortia a compte comprar- ne una de nova!! oooéééé!!!
Després de dos anys treballant al laboratori, ahir vam portar a aquest petit homenet cap a l'aeroport, on començava el llarg camí cap a casa. Això ens va fer adonar de com passa el temps, i que si ell ja feia 2 anys que era aquí, nosaltres també!!
La Gemma treballa en envoltada d’enginyers “veteranus”, o sigui, amb molta experiència però ni idea de fer anar eines informà- tiques de planificació, disseny, i gestió de la informació.
En resum, per un costat la Gemma està aprenent dels “abuele- tes” sobre disseny, organitza- ció, i planifica- ció de projectes de transmissió i distribució elèctrica. I per l’altre, a lo “Joan Palom”, s’està convertint en una freaky de la ofimàtica avançada.
Però resulta que un bon dia arribo a l’edifici per començar a agafar dades, i veig que hi ha moltes, moltíssimes coses que no estan instal•lades o ajustades com toca, i que l’edifici super-sostenible (que cada dos per tres guanya un premi de sostenibilitat o surt a una revista com un model a seguir) és en realitat un super-trunyu per culpa d’un grapat de petits errors “tontos” de descoordinació.
Aleshores em vaig adonar de que el gran repte dels edificis sostenibles no és la tecnologia en sí, sinó que per tal que funcionin bé cal que arquitectes, enginyers i constructors treballem tots a una i ens coordinem bé... Però, ves per on, aquests tres sectors tradicionalment no ens entenem, passem els uns dels altres, i estem en competició permanent per veure qui és el més xulo i ben parit... I mentrestant, els que fem recerca estem tancats a un laboratori, on tot és meravellós i ens podem estar tot el dia trencant-nos el cap fent models i testos d’una precisió espaterrant, feliçment ignorant que la precisió en que estem estudiant no existeix al món real.
