diumenge, de maig 13, 2007

Home, sweet home...

Canvi de casa!
La Berenice (mestressa de la nostra actual ex-casa) va trobar un seu ex-novio, que feia 15 anys que no veia, per internet. Es van intercanviar 4 correus electrònics i, com si es tractés d'una pel·lícula xunga de la Julia Roberts, la noia (37 anys) va prendre l'assenyada decisió de vendre's la casa, deixar una feina de puta mare, dir adéu a tota la família i amics, i anar-se'n a viure a Montreal (Québec, l'altra punta del país). Totes aquestes decisions les va prendre després d'haver reflexionat durant el prudent període de 3 o 4 dies.
A Montreal l'espera el seu "novio virtual" envoltat d'una societat francòfona (ella de moment sap dir "Bon Jour", tot és començar!) a la que no li mola gaire això de canviar d'idioma. Afortunadament ella és escriptora, de manera que el fet de no tenir ni puta idea de la llengua del seu entorn no afectarà gens ni mica la seva activitat professional. Tant és així, que els seus plans ara mateix són canviar lleugerament de sector i dedicar-se a posar rajoles, que tenint en compte que té una hernia a l'esquena, creiem que és una decisió a l'alçada de les anteriors.
Una de les conseqüències d'aquesta "bombolla de felicitat" de la Berenice és que ens vam quedar sense casa, i just al moment en que jo tenia els exàmens finals.
La Gemma va currar-se la recerca del nou lloc on viure, i la veritat és que va triomfar més que la Coca-Cola: ara vivim a una caseta molt a prop del centre de Calgary, que tot i ser més vella que l'anterior, és a un barri molt guai, amb molta activitat i molt bones comunicacions. El nostre nou company de casa és un monjo budista molt trempat que es diu Tim, tot i que ja l'hem rebatejat com a "Crilin"; un tiu amb qui segur que no tindrem cap problema!
Però com podeu veure, abans d'entrar a la casa nova la vam haver de "condicio- nar" una mica amb una mica de pintura i portant mobles.
La Berenice segueix amb el seu estat de "la vida és fantàstica, que feliç que soc!", i nosaltres, que som bona gent però tampoc burros, vam aprofitar que havia abaixat la guàrdia per "saltar-li a la jugular" per comprar-li mobles i trastos de cuina per quatre duros i ajudant-la a empaquetar.
Així doncs, si a partir d'ara ens voleu enviar cartes d'amor o (millor encara) embotits, feu-ho a la següent adreça:

925 1st Avenue NW, T2N0A6, Alberta, Calgary.

Esperem les vostres aportacions!!!

Un somni fet realitat!

ENS HEM COMPRAT UNA FURGO!!!!

No té Westfalia (encara, je, je, je...) però si treiem els seients de darrera es converteix en una mini auto-caravana de collons!!

Això si que és un sòmni fet realitat: un trasto amb rodes on hi cabem persones i material per un tubo... A partir d'ara no deixarem respirar les Rocky Mountains!
A Canadà tot és més car que a Catalunya menys els cotxes de segona mà. Vam fer els números, i creiem que podem arribar a finals de mes tot i tenir cotxe, així que AUIDÒ! A Canadà no hi estarem per tota la vida, així que val la pena que aprofitem a tope, i aquí sense cotxe no es pot fer res!

Quant temps que fa que somiava amb una furgoneta... Quina il·lusió!! A més, és el nostre primer cotxe (tant per la Gemma com per mi) i això encara ho fa més emocionant.

De moment la Gemma és la única que té carnet de conduir canadenc, de manera que tinc "xòfer". Ara que he acabat els exàmens m'hauria de posar les piles i treure-me'l jo... Tot i que ja m'estic mal acostumant a això de que et portin...

dilluns, d’abril 23, 2007

"Kit-Kats" de la clausura

Ja ho diu la cançó: "tres cosas hay en la vida: salud, dinero, amor"... però si vols sortir el cap de setmana també cal afegir-hi temps i cotxe!
La Gemma i jo estem forts com roures i ens estimem com Teletubis, però els altres tres factors han escassejat molt durant l´hivern.
En conclusió: l'hivern ha estat una clausura de 3 mesos... Amb petitíssimes excepcions. Aquests són els únics caps de setmana que no hem estat tancats a casa treballant a tope.



La Berenice (companya de casa) va aconseguir uns "passes" per anar a esquiar, i com que a ella li feia mal l'esquena ens els va donar a nosaltres... Acte seguit vam anar a comprar un bon anorac a la Gemma (és millor semblar en Tinky-Winky que una "barita Pescanova") i Auidò!!
La veritat és que la neu del Canadà no és que sigui bona, simplement és IMMILLORABLE!! Quina passada!!
Imagineu si n'era de fàcil esquiar, que fins i tot semblava que en sabéssim!

Força més endavant vam aprofitar un dia de "caloreta" per anar a fer la primera escalada de la temporada amb en JP. Suposo que l'eufòria de veure que el termòmetre pujava de -15ºC a +6ºC ens va encegar una mica... Vaja, suficient per no pensar que a +6ºC encara fot un fred considerable.
Començàvem les vies amb els peus a la neu, la combinació perfecta: "peus molls = patinar", i "peus freds = no notar absolutament res"... Això per no dir res del fred a les mans... El que fan les ganes!!

Aquell mateix vespre vam anar a una festa a casa els veïns (aniversari de la veïna). Uns seus amics van portar unes guitarres i van fer un "concertillo" folk-country molt bo: el tiu tocava molt bé la guitarra, i la dona cantava rotllo "Dolly Parton" i ho feia molt bé... O com a mínim al començament. Resulta que la música era la seva segona afició preferida, just darrera del whisky escocès.
El que va començar sent un concert de qualitat va acabar com un congrés d'ex-hippies nostàlgics mamats.

Aleshores el veí (molt trempat ell) va dir a tothom que nosaltres erem "spanish", i que a Spain tothom sap tocar la guitarra! Evidentment els nostres intents d'explicar que "Catalonia is not Spain" no van servir de res, ni tampoc dir-los que els meus coneixements de country s'acaben a "Catalans i Mallorquins" d'en Tomeu Penya.

Si no pots amb l'enemic, uneix-te-hi.

Bob Dylan i Neil Young van ser els objectius principals d'aquella nit d'atemptats musicals... Digne d'en Pere de la Pèrgola!

El costat fosc

Qui ho havia de dir!

Després d'anys i anys patint la tirania de professors universitaris, aquest trimestre m'ha tocat posar-me a la pell de l'etern enemic i exercir d'ajudant de professor... No es pot subestimar mai el poder del costat fosc!



Així doncs, tal i com ho faria en Darth Vader, durant 4 mesos he fet servir "l'espasa" vermella per ressaltar sense pietat cada un dels petits errors que els "nens" (alguns dels quals em en fan 2 com jo, en mida i edat) han anat cometent en els deures i exàmens parcials.

És ben veritat que el costat fosc és molt temptador... Sobretot quan tens l'oportunitat de posar 4.9 a les noies guapes perquè vinguin a revisió (o, en el cas de les "empollones", un 6.9 perquè vinguin a pujar nota). Malauradament l'assignatura que feia era per cursos d'enginyeria, i Calgary no és l'excepció: 90% de la classe tius lletjos i peluts.

A més, els noms estrangers fan males passades: després de fantasies darrera d'un nom tan morbós com "Sa Do", resulta que era un xino!

L'any vinent demanaré per fer d'ajudant a infermeria...

P.D. Pels Gironins: Ajudant no implica professor, o sigui que res de Bulli!

diumenge, de febrer 04, 2007

El dia de la Marmota

Hola Família!!

Notícia de la setmana: EL DIA DE LA MARMOTA EXISTEIX, I PUNXSUTAWNEY TAMBÉ!


Segurament molts de vosaltres recordareu la peli "Atrapat en el temps" (on hi surten en Bill Murray i la Andie MacDowell), el protagonista és un "home del temps" que es desperta cada dia al mateix dia.

Doncs resulta que aquest dia és "el dia de la Marmota" (ground- hog day, el 2 de febrer),

i el protagonista ha anat a "Punxsutawney" (que en català ho prononcien "algu" com "Ponxatoni") a fer la retransmissió en directe del moment en que la marmota "Phil" surt del cau i prediu si hivern s'acaba o encara n'hi ha per temps.

Jo sempre havia pensat que era tot inventat, i em feia molta gràcia el nom del poble i lo cutre que era aquesta xorrada de la marmota... Però la realitat supera la ficció, i resulta que TOT ÉS VERITAT!

Lo més fort és que aquesta parida de la marmota no només la fan a Punxsutawney (no us perdeu http://www.groundhog.org), sinó que a molts altres llocs de Nord Amèrica, entre altres, un poble a prop de Calgary

... Malauradament no ens en vam "enterar" fins al mateix matí escoltant la ràdio. L'any vinent segur que hi anem, podreu trobar la crònica en aquest mateix bat-blog...

"Si Mahoma no va a la neu, la neu va a Mahoma", i així, ja que no vam poder gaudir de les activitats socio-culturals de la marmota, vam aprofitar la nevada d'aquesta setmana per fer un tast de la tant apreciada "Neu Canadà", sortint de casa amb els esquís posats... Una passada!

La Gemma es va estrenar amb molt bon peu en el meravellós món de l'esquí de muntanya. Tot i que, com podeu veure a la foto, hem de acabar de polir la tècnica de la volta Maria, els turonets que tenim a prop de casa ja són
"Territorio Comanche"
Mentrestant, jo estava fent el vell truc del "guiri trempat que baixa de l'hort" per convèncer a una colla de nens perquè em deixessin saltar al bot que s'havien estat currant durant tot el matí. No seria un objectiu fàcil!

Cara de xaiet degollat... astúcia de felí... i anglès de Muzzy (I'm Muzzy, I'm big...). Finalment, ho vaig aconseguir!
El saltiró va deixar els nens bocabadats, i em vaig sentir com sortint de la plaça "a hombros", entre la clamor popular de "Les orelles! El rabu!...".

Però el moment més emocionant de la tarda encara estava per arribar: La Gemma estava convençuca al 100% que em volia tallar els cabells!
Jo no ho veia pas clar. Alguna cosa em deia que allò seria la venjança pel meu comentari "pelut" del missatge anterior, i que seria ella la que enlloc dels cabells, em tallaria "les orelles"... o encara pitjor, "el rabu"!!

Però la Gemma és molt bona noia, va tenir pietat de mi, i resultat del tallat de cabells va ser extraordinàriament bo! Sobretot si es té en compte que el seu únic antecedent en el món de la perruqueria havia estat un "new look" que va fer a una "Barbie" que tenia quan ella era petita. Una història trista, des d'aleshores en Ken no s'ha fixat més amb ella...


Les mans de l'artista van fer que, enlloc de la pinta de "joven nacional" que faig a la foto del mig, la meva imatge hagi millorat molt (dins les meves humils limitacions, és clar... Tampoc es poden fer miracles!).

Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!