En la meva recent (i breu) visita a Catalunya, no vaig sentir
cap català quan vaig arribar a l'aeroport del Prat. Vaig agafar un tren fins a Sants, rodejat de
guiris i espanyols. Després vaig mantenir una "apassionant" conversa amb el
garrulu espanyol del "punt de control" a l'estació de Sants. Durant el trajecte en tren cap a Girona, vaig estar envoltat de
quillus fins a Granollers, i posteriorment em vaig assabentar dels detalls de la vida sentimental de les senyores que cridaven amb
castellà a l'altra punta del vagó. Un cop a Girona la cosa va millorar, però els espanyols seguien
dominant per golejada entre els
pacients i les
infermeres de l'hospital.
Mireu si en soc de
malpensat, que per uns moments vaig pensar que els catalanoparlants érem una
minoria a Catalunya... Però després ho vaig veure tot molt més clar: els
espanyols estan
malalts, i els avions i trens estan plens dels seus familiars i amics que els van a veure a l'hospital!! Com pot ser que no me n'hagués adonat abans!!!
La terra és plana,
els conills són migratoris, i a Catalunya tothom parla català... Tres grans veritats per anar a dormir
tranquil i enganyat...
P.S. No parleu espanyol, o us posareu malalts!!
El turonet assolit la setmana passada no va ser suficient per calmar la set de la cordada dels Tiets a Amèrica. Així doncs, divendres vam anar a dormir al Bow Hut, i dissabte ens vam endinsar en la immensitat del Wapta Icefield per pujar al Mt. Sant Nicolas (pistoler).
La tempesta de neu continuava mentre esmorzaven uns croissants amb pernil i formatge al camp base. El xerpa Crilin els havia abandonat amb la seva bicicleta molt aviat al matí (aquest home és un crack!) i no podien comptar amb el seu suport. Però ni la fugida del xerpa ni el mal temps no els aturaria. Sabien molt bé quin era el seu objectiu, que el tenien a prop, i que no hi podien renunciar. La febre del cim era massa forta.
En la meva recent (i breu) visita a Catalunya, no vaig sentir cap català quan vaig arribar a l'aeroport del Prat. Vaig agafar un tren fins a Sants, rodejat de guiris i espanyols. Després vaig mantenir una "apassionant" conversa amb el garrulu espanyol del "punt de control" a l'estació de Sants. Durant el trajecte en tren cap a Girona, vaig estar envoltat de quillus fins a Granollers, i posteriorment em vaig assabentar dels detalls de la vida sentimental de les senyores que cridaven amb castellà a l'altra punta del vagó. Un cop a Girona la cosa va millorar, però els espanyols seguien dominant per golejada entre els pacients i les infermeres de l'hospital.
Llevar-se els dissabtes a les 6 del matí té lo seu, treure la Gemma del llit costa més que arrencar Escàlibur de la pedra, sortir a treure el gel dels vidres del cotxe a -20ºC fa mandra, i conduir 3 hores per carreteres gelades és un conyàs... Però nois, la recompensa d'un bon dia d'esquí de muntanya ho paga tot amb escreix!
Com que no vam pensar a celebrar el missatge número 100, celebrem el número 108, i ens quedem tan amples!!
