El dia de la Marmota

Hola Família!!

Notícia de la setmana: EL DIA DE LA MARMOTA EXISTEIX, I PUNXSUTAWNEY TAMBÉ!


Segurament molts de vosaltres recordareu la peli "Atrapat en el temps" (on hi surten en Bill Murray i la Andie MacDowell), el protagonista és un "home del temps" que es desperta cada dia al mateix dia.

Doncs resulta que aquest dia és "el dia de la Marmota" (ground- hog day, el 2 de febrer),

i el protagonista ha anat a "Punxsutawney" (que en català ho prononcien "algu" com "Ponxatoni") a fer la retransmissió en directe del moment en que la marmota "Phil" surt del cau i prediu si hivern s'acaba o encara n'hi ha per temps.

Jo sempre havia pensat que era tot inventat, i em feia molta gràcia el nom del poble i lo cutre que era aquesta xorrada de la marmota... Però la realitat supera la ficció, i resulta que TOT ÉS VERITAT!

Lo més fort és que aquesta parida de la marmota no només la fan a Punxsutawney (no us perdeu http://www.groundhog.org), sinó que a molts altres llocs de Nord Amèrica, entre altres, un poble a prop de Calgary

... Malauradament no ens en vam "enterar" fins al mateix matí escoltant la ràdio. L'any vinent segur que hi anem, podreu trobar la crònica en aquest mateix bat-blog...

"Si Mahoma no va a la neu, la neu va a Mahoma", i així, ja que no vam poder gaudir de les activitats socio-culturals de la marmota, vam aprofitar la nevada d'aquesta setmana per fer un tast de la tant apreciada "Neu Canadà", sortint de casa amb els esquís posats... Una passada!

La Gemma es va estrenar amb molt bon peu en el meravellós món de l'esquí de muntanya. Tot i que, com podeu veure a la foto, hem de acabar de polir la tècnica de la volta Maria, els turonets que tenim a prop de casa ja són
"Territorio Comanche"
Mentrestant, jo estava fent el vell truc del "guiri trempat que baixa de l'hort" per convèncer a una colla de nens perquè em deixessin saltar al bot que s'havien estat currant durant tot el matí. No seria un objectiu fàcil!

Cara de xaiet degollat... astúcia de felí... i anglès de Muzzy (I'm Muzzy, I'm big...). Finalment, ho vaig aconseguir!
El saltiró va deixar els nens bocabadats, i em vaig sentir com sortint de la plaça "a hombros", entre la clamor popular de "Les orelles! El rabu!...".

Però el moment més emocionant de la tarda encara estava per arribar: La Gemma estava convençuca al 100% que em volia tallar els cabells!
Jo no ho veia pas clar. Alguna cosa em deia que allò seria la venjança pel meu comentari "pelut" del missatge anterior, i que seria ella la que enlloc dels cabells, em tallaria "les orelles"... o encara pitjor, "el rabu"!!

Però la Gemma és molt bona noia, va tenir pietat de mi, i resultat del tallat de cabells va ser extraordinàriament bo! Sobretot si es té en compte que el seu únic antecedent en el món de la perruqueria havia estat un "new look" que va fer a una "Barbie" que tenia quan ella era petita. Una història trista, des d'aleshores en Ken no s'ha fixat més amb ella...


Les mans de l'artista van fer que, enlloc de la pinta de "joven nacional" que faig a la foto del mig, la meva imatge hagi millorat molt (dins les meves humils limitacions, és clar... Tampoc es poden fer miracles!).

Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!

S'ha acabat la vida de "Rodriguez"!

Hola a tothom, i benvinguts a la nova temporada de "El tiet a Amèrica"!

Cada dia veig més clar que els projectes i reptes que us he explicat fins ara són "Bambi", que les escalades i la feina del cole han estat un pim-pam, i que amb el nou any ha arribat l'hora que la Gemma i jo haurem d'afrontar el repte definitiu:

SOBREVIURE EN PARELLA!!

i convertir-nos en "els Tiets a Amèrica".

La Gemma haurà d'aguantar un tiu que només pensa en muntanyes i trastos que fan estalviar energia, i jo hauré d'acostumar-me al fet que els óssos no són els únics animals amb les cames peludes que hi ha a Canadà (... Que car que em pot sortir aquest comentari... Quins nervis!)

Així doncs, aquesta vegada hem arribat tots dos a Calgary, amb les maletes plenes de il·lusió, ganes de gaudir de l'experiència... Però també amb el que realment és important: de llangonisses i material de muntanya (piolets, grampons, esquís de muntanya i bici) cosa que encara fa menys creïble la meva excusa (per si encara quedava algun innocent) de que havia vingut a Canadà a estudiar.

Aquests primers dies ens hem posat les piles ràpidament: la Gemma ultimant paperassa (assegurança, banc...) i buscant feina, i jo estudiant a tope a cole, que aquest trimestre promet ser mogudet... Però també hem aprofitat per arreglar una mica la casa, sortir una estona a jugar amb la neu que va caure la setmana passada (només lo just per fer aquestes 4 fotos i fer-vos enveja), i fer "relacions diplomàtiques internacionals":

Vam anar a conèixer una parella de catalans que van venir a Canadà ara fa 40 anys durant l'exili franquista. La seva història és increïble: els tius van agafar els seus dos fills (un de 2 anys i l'altre de 8 mesos), 120$, i van creuar l'Atlàntic sense saber ni anglès ni francès!
En resum: uns "abueletes guerrillerus" molt trempats i amables, amb qui vam compartir un sopar i una llaaaaarga sobretaula.
S'ha de dir que nosaltres vam quedar com uns senyors, ja que vam portar-los una ampolla de vi i mitja llangonissa (que us pot semblar poc, però es tractava del 33% dels nostres efectius!!), i ells van correspondre convidant-nos a un got de ratafia Rosset! Mai hauria pensat fer una ratafia a Calgary... Això va ser el principi d'una gran amistat!

I us preguntareu; com és que vau coneixer aquests catalans? Doncs gràcies a la inestimable ajuda de Miss Pontones-tècnica de cultura de Ripoll, que de casualitat va conèixer la seva tercera filla (ja nascuda a Canadà, i que estava de vacances a Catalunya) i li va passar el nostre contacte. Moltes gràcies Virtu!

Que petit que és el món!

L'Almendru

"Per Nadal cada ovella al ser corral"... I el meu corral és a Torelló. Així doncs, dimecres pujaré a un d'aquests trastos amb ales per fer com l'Almendru i tornar a casa per Nadal.

Però abans de marxar, volia fer una visita al riu Bow i recordar la primera vegada que el vaig anar a veure ara fa un any (les víctimes més prime- renques d'aquest blog segurament ho recordareu).
Déu ni dó com ha canviat el panorama des d'aleshores! Les coses no podrien anar millor, i aquell nen del jersei de colors que passejava per Calgary "com un pinguinu a un garatge" (mai tant ben dit), ara és un nen amb jersei de colors que passeja per Calgary "com en Pere per ca seva"... I això és només el començament de l'aventura canadenca!

Amb la tranquil·li- tat de la tarda, m'ha aclaparat l'esperit nadalenc... Fins al punt de veure una versió (una mica "lliure") del pessebre en aquesta imatge del "Bow" sota el "portal". Ja sé que hi falten alguns personatges, però en aquests temps moderns és molt difícil trobar "sants", "verges", i "burrus" prou burrus com per ficar-se al riu congelat esperant que jo els tiri una foto...

La setmana passada es va acabar l'activitat frenètica del cole (ja tocava!), i ara només em falta que la senyoreta m'ensenyi el vers de Nadal i esperar que arribi el dimecres per venir-vos a veure, quins nervis!!

Així doncs, la pròxima vegada que ens veiguem serà "en vivo i en directo", al voltant d'una taula amb els millors embotits del món! Això sí que és anyorança!!

Una abraçada ben forta, fins molt aviat... i Bon Nadal!

Pingu

QUIN FREEEEED!!



La previsió meteorològica anunciava que l'epocalipsi arribava aquesta setmana, i no es va equivocar.
No us enganyaré; amb aquest panorama em van venir unes ganes boges de quedar-me hivernant a casa, polir-me les últimes dossis de pernil salat que una ànima caritativa em va enviar fa uns dies (com podeu imaginar, de la llangonissa no en queda ni el cordill), i amanyagar el gat de la Berenice.
Però les obliga- cions em cridaven, i enlloc d’això dilluns tocava anar a una reunió al centre de Calgary. Així que ja ens veieu al xinu i a mi mig caminant - mig patinant pels carrers de Calgary a la friolera de -30ºC.
La veritat però és que va ser una ex- periència molt enri- quidora que ens va permetre, per exemple, veure com alguns tarats (no hi ha altra definició possible) agafen la bicicleta per anar a currar encara que sigui a trenta sota zero i amb un dit de gel al carrer.

Una altra imatge per recordar eren els fumadors que sortien a fer el cigarro fora de l'oficina... Sabia que fumar crea dependència, però mai hauria pensat que pugués ser una raó suficient per estar-te 5 minuts a -30ºC, quiet i sense guants!!

Afortuna- dament, acabada la reunió, una
logística
meticulosa ment calculada (i una llet del 15) van fer que no m’hagués d'esperar ni pel tren ni pel bus.

Però no cada dia és diumenge, i el dimarts la llei de Murphy no va tenir pietat: una averia em va fer esperar un quart d'hora a l’estació de tren (coberta, però sense calefacció), i per rematar la feina, 10 minuts de propina esperant el bus a l’estació del pingüí: a la intempèrie, i "temperatura de sensació" de -40ºC.

Quan ja em veia a la portada del National Geographic per ser "el primer home que enlloc de tita té estalac-tita", va arribar el bus fent "trompus" i amb un dit de gel als vidres.

Aquests dies he descobert la impor- tància de bestir-se a capes, i per primera vegada he fet servir el jersei com a capa intermitja entre la samarreta i la jaqueta.

Però, sense cap mena de dubte, la peça més valorada de la setmana han estat els calçotets llargs (llargs vol dir fins al turmell), quin triumfassu!!
Segura- ment no són ni "lo més sexy" ni "lo més fashion", però quan estàs a -30ºC et mires amb més desig uns "leotardos" ben gruixudets que un "tanga de leopardo".

A toro passat tot es veu diferent, però he disfrutat molt de l'experiència d'estar a aquestes temperatures. Les condicions són duríssimes, i la sensació de fred és d'una intensitat que mai t'hauries imaginat, però això fa que t'adaptis a l'entorn i fins i tot que canviïs el punt de referència a l'hora de dir "fa fred".

Per exemple, divendres estàvem a -14ºC: peix petit.

Carbasses a l'oasis català

Hola a tothom!

Durant aquestes eleccions he descobert el veritable "oasis català" (o com a mínim, l'oàsis per un català):

NO SER A CATALUNYA DURANT LA CAMPANYA I LES ELECCIONS!

L'oceà és un filtre implecable, que no deixa passar les mentides d'uns i altres que m'han fet perdre tota il·lusió en els polítics catalans... Fins al punt que no vaig exercir el meu deure a vot per correu. I dic deure perquè, com em comentava un amic, un dret que ha estat prohibit i reclamat durant tant temps esdevé un deure moral... No us enganyaré: votar en blanc per correu em va fer mandra.


















Així doncs, mentre el país reflexionava si seria pitjor president un prepotent que gasta més en propaganda que en educació, o tiu sense sang a les venes que no sap parlar català, jo estava buidant una carbassa i bevent-me una cerveseta.

I mentre tota l'atenció es centrava en les negociacions per reeditar un govern que amb 4 anys ha demostrat la seva capacitat d'autodestrucció, o fer una combinació encara més impossible, jo estava obrint la porta a un munt de nens disfressats de monstre, Dràcula o Frankenstain... I fent el "vell truc" de dossificar els carmelus per tal que en sobressin i poder-ne menjar durant tota la setmana... Pillu!!!














El temps que passi a Canadà, aprofitaré la oportunitat única de seguir amb la "recepta de la desintoxicació": que el meu únic referent informatiu sigui el "Minoria absoluta" que puc baixar-me d'internet (això d'internet té coses genials!), ja que val més riure que plorar...













Però bé, parlem de coses importants: tot i que estic dossificant amb extrema precaució el consum de fuet i llangonissa, d'aquí poc podré fer "el senyor cordills" (us en recordeu?... Que guai que era el senyor cordills!), o sigui que us envio un missatge de S.O.S. (Send One Sausage) per evitar la catàstrofe.

I parlant de coses importants i catàstrofes, aquest cap de setmana he rebutjat la proposta d'en JP per anar 3 dies a escalar a EEUU... Si nois, tinc massa feina... QUINS NEEEERVIS!!! Però ara mateix el cole és la primera prioritat i l'escalada la segona (tot i que hi ha dies que cal una "foto finish" per veure quina prioritat guanya).

Afortunadament, tot i que són moltes hores al dia, m'ho passo molt bé a cole. Aquests dies amb en Wei (que a la foto no ha sortit amb els ulls tancats, és que és Xinu)
ens estem barallant amb uns trastos d'adquisició de dades, intentant entendre com funcionen i com es programen, per finalment fer-ne un "manual per tontos" perquè tinguem una referència cada vegada que els vulguem fer servir, i no haguem de buscar-ho als manuals grossos (que entre tots sumen unes 1000 pàgines!).
A més, hem d'anar molt alerta fent anar aquests trastos, ja que no els venen a la botiga dels 20 duros... I si ens els carreguem ens tallaran la tita!

Segurament la setmana vinent o l'altra ja farem els primers testos "de veritat", i pot ser mooooolt guai! La idea és fer uns quants mini-testos amb aquests trastos abans de portar-los a l'edifici del projecte gros. D'aquesta manera aprenem com funciona tot plegat, i reduim el risc de cagar-la profundament a l'hora d'agafar les dades definitives.

I per escampar una mica la boira, aquest cap de setmana toca abrigar-me fort (amb el gorro que em va fer l'Aleix) i anar a córrer... Una de les coses que m'agrada més de Canadà és que sempre trobo gent menys abrigada que jo: l'altre dia a cole vaig veure un tiu que anava amb pantalons curts, i estavem a -4ºC! O sigui que la University of Calgary també té "el tiu dels pantalons curts", però aquesta vegada no soc jo!!

Sempre hi ha un peix més gros...