Una freaky entre dinosaures

La Gemma treballa en envoltada d’enginyers “veteranus”, o sigui, amb molta experiència però ni idea de fer anar eines informà- tiques de planificació, disseny, i gestió de la informació.
Així doncs, la rutina que la Gemma segueix quan li assignen un nou projecte és:
1- Aprendre de l’experiència dels “dinosaures”
2- Entendre el que necessiten per fer la feina més fàcilment i millor
3- Currar-se aplicacions (bases de dades, macros i plantilles d’excel, planificacions amb project, o el que sigui) que facilitin l’execució dels projectes
4- Assegurar-se que el resultat final tingui menys pius que el mando de la tele (condició nessessaria perquè els avis no s’atavalin), i que els colorets dels menus i les lletres lliguin
5- Preparar un mini-manual sobre el nou sistema, fer un curset als “abueletes”, i respondre a les crisis dels primers dies que comencen amb el mític “Geeeeemma! No sé què he fet però se m’ha esborrat tot!!”
En resum, per un costat la Gemma està aprenent dels “abuele- tes” sobre disseny, organitza- ció, i planifica- ció de projectes de transmissió i distribució elèctrica. I per l’altre, a lo “Joan Palom”, s’està convertint en una freaky de la ofimàtica avançada.
Resultat: els avis flipen i ella aprèn cada dia. Tots contents!
I com que per “sort” de pals d’electricitat n’hi ha a tot arreu, ara tinc el "privilegi" de sentir una explicació personalitzada sobre el tema cada vegada que anem amb cotxe... Bé, ara que hi penso, és curiós que només em foti el rotllo quan sona una cançó d’en Pau Riba...

Del "dichu" a "l'echu" hi ha un bon "trechu"

En teoria la meva recerca tractava d'estudiar el funcionament d’un nou sistema de ventilació (alta tecnologia) a partir de testos a l’edifici més eficient, confortable, i super-sostenible de tot l’oest de Canadà... Sona guai, oi!?
Però resulta que un bon dia arribo a l’edifici per començar a agafar dades, i veig que hi ha moltes, moltíssimes coses que no estan instal•lades o ajustades com toca, i que l’edifici super-sostenible (que cada dos per tres guanya un premi de sostenibilitat o surt a una revista com un model a seguir) és en realitat un super-trunyu per culpa d’un grapat de petits errors “tontos” de descoordinació.
Aleshores em vaig adonar de que el gran repte dels edificis sostenibles no és la tecnologia en sí, sinó que per tal que funcionin bé cal que arquitectes, enginyers i constructors treballem tots a una i ens coordinem bé... Però, ves per on, aquests tres sectors tradicionalment no ens entenem, passem els uns dels altres, i estem en competició permanent per veure qui és el més xulo i ben parit... I mentrestant, els que fem recerca estem tancats a un laboratori, on tot és meravellós i ens podem estar tot el dia trencant-nos el cap fent models i testos d’una precisió espaterrant, feliçment ignorant que la precisió en que estem estudiant no existeix al món real.
Així ha estat que la meva recerca ha canviat “una mica” el rumb, passant d’estudiar “com funciona la ventilació de l’edifici meravellós” a “com arreglar la ventilació perquè funcioni”, “què hem après d’aquesta experiència per evitar que la penya la continuï cagant”, i “què ha de canviar als certificats d'edificis sostenibles per evitar donar premis a super-trunyus”.
La veritat és que, un cop ressituat, trobo que el nou rumb és molt més interessant!

Vacances, vacances, vacances!!

Quina il•lusió que fa tenir uns convidats tan especials per passar les vacances!!Família, grans amics, i l’únic individu que ha tingut els nassos de llegir-se tot el blog d’una tirada (des de les primeres entrades del 2005!!) per tal de coneixe'ns! Aquest grup ens ha fet guadir de les vacances tres cops:
El primer cop va ser ja fa uns mesos, quan “treballar” el “planning” (i fer ambientillu per correu electrònic) era un petit-gran oassis en les jornades laborals de tots, la llum al final del túnel, o la pastanaga per fer caminar el burru... com ho preferiu!
El segon cop va ser vivint les vacances, enmig d’un garbuix d’emocions ben especial.
Al començament tens una sensació estranya quan t’adones que (amb el temps que hem passat a Canadà) tots hem canviat una mica, i que la complicitat de l’abraçada del germà/amic no és tal i com la recordaves del temps en que ens vèiem gairebé cada dia. A això s’hi sumen els nervis perquè tot surti bé, i que (tot i inútils) van de bracet amb les il•lusions que has posat en el viatge... Resultat: una sensació estranya en la que t’enyores dels companys quan els tens al teu costat!... Ara entenc la cançó d’en Calamaro que diu “Buenosaires, yo te quiero desde lejos y desde cerca te extraño...”.
Però aquesta sensació dura menys que un whisky als dits de la Suelen, i amb quatre dies d’excursions, cavalls, barbacoes, i, sobretot, rialles, la complicitat torna a ser la de sempre, i aleshores comença la festa! Teníem unes expectatives molt altes de les vacances, i les varem superar per golejada!
I ara que estem ordenant les 50,000 fotos, estem gaudint per tercer cop de les vacances... I també amb un petit “garbuix de sabors”, on no hi ha un clar guanyador entre el dolç dels records de vacances i el salat dels tallets de llangonissa que ens acompanyen en la tasca... Sigui com sigui, un bon regust de boca!
Ha estat fantàstic tenir-vos amb nosaltres, perquè la companyia ho és tot! Una escalada no és igual sense l’abraçada al cim, la cervesa no té el mateix gust sense compartir-la amb els companys, i empaitar vaques a cavall no és tan divertit sense poder riure de com ho fan els altres...
Moltes gràcies companys!! Gràcies per venir, i per la il•lusió que heu posat en el viatge! Ja tenim ganes de ser Nadal per tornar-vos a veure!!
Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!!

M&M's

Fa uns mesos la Gemma va rebre un correu electrònic de la seva cosina Marta dient que vindria a Canadà de vacances amb un seu “amic”, un tal Miquel...
Amics?? - va pensar la Gemma - què vol dir amb “amics”??
Els ulls oberts com taronges i les orelles dretes com les d’un llop buscant la seva presa van donar pas al somriure cínic de la Gemma. Un somriure cruel i tendre a la vegada, dolç però despietat... El “marujeo” estava servit, i la Gemma estava decidida a no deixar-ne escapar ni una gota!
Però contra tot pronòstic, va resultar que lo de "amics" anava en sèrio, de manera que, tot i els intents desespe- rats de la Gemma i la resta de "consell de lloques", el tema no va donar el suc que esperàvem! Així doncs, ens vam centrar en disfrutar de la visita d'un parell (que no parella) de jovenets: mentre la Gemma gaudia de bona companyia per anar a muntar (oblidant-se per uns dies del "sac de patates" que normalment l'acompanya), els altres teníem una nova víctima per les nostres sessions de Kiko Veneno i Albert Pla... Tots contents!
Gràcies nois per la visita, i una forta abraçada!

Ossu, ossu!!

Hem vist l'ossu!!