Fa dies que la Gemma només té una cosa al cap: "aquest any els Col·librís no se m'escaparan!!"
Amb els consells del nou llibre de jardinaria que li vaig regalar pel seu Sant, aquest any la Gemma s'ha professionalitzat, i ha plantat flors que atrauen col·librís just sota la menjadora. És més, hem posat la menjadora a un lloc estratègic de tal manera que la podem tenir controlada des de la cuina (ves a saber, potser l'any passat varen venir els col·librís i no ens en varem adonar!).
Creuem els dits perquè els col·librís arribin abans que les flors s'hagin mort... O sigui que val més que s'espavilin!!
Seguirem informant.
Una abraçada dels Tiets a Amèrica!
dimarts, de maig 20, 2008
Un petit pas cap a la "Canadenquització"
Per ser un canadenc de veritat has de tenir tres passions: el Hockey, el bricolatge, i la barbacoa. Nosaltres, amb esperit d'integració, ens hem currat una taula de picnic pel pati, matant així dos pardals d'un tret, i fent progressos amb el tema bricolatge i (posteriorment) barbacoa.
Vam serrar les fustes al ranxu, i acabar la construcció a casa nostra. Ara estem a la fase de "control de qualitat" (vermuts i sopars a la fresca), quina feinada!!
La tercera passió (el Hockey) necessita millorar: de moment, l'alegria més gran va ser el dia que varen eliminar l'equip de Calgary dels Play-offs, ja que des d'aquell moment el bar on que anem a fer la birrilla de tan en tan no està tan ple... No crec que això compti com a "passió pel Hockey", però bé, tot és començar!
Més fotos a l'àlbum, una abraçada dels Tiets a Amèrica!
Vam serrar les fustes al ranxu, i acabar la construcció a casa nostra. Ara estem a la fase de "control de qualitat" (vermuts i sopars a la fresca), quina feinada!!
La tercera passió (el Hockey) necessita millorar: de moment, l'alegria més gran va ser el dia que varen eliminar l'equip de Calgary dels Play-offs, ja que des d'aquell moment el bar on que anem a fer la birrilla de tan en tan no està tan ple... No crec que això compti com a "passió pel Hockey", però bé, tot és començar!Més fotos a l'àlbum, una abraçada dels Tiets a Amèrica!
La Rínxols d’or va amb bicicleta
Hi havia una vegada, la Rínxols d’or i el seu novio varen anar a donar una volta amb bicicleta per les Rocalloses Canadenques.
-br.jpg)
Tot just sortir del cotxe, la Rínxols d’or (que des de la seva etapa com a Cow-girl estava feta un fenòmenu del rastreig) va veure unes petjadetes d’ós, i li va dir al seu novio:
- Quins neeervis! Has vist quantes petjades?
- Tranqui Rínxols, – va dir el novio, que no les tenia pas totes, però s’havia de fer el valent – que són petjades d’ós petit, i segur que no se’ns menjarà... A més, el bosc és molt obert, i si hi ha un ós segur que el veiem (i ell ens veu a nosaltres) des de molt lluny.
-br.jpg)
La Rínxols i el novio varen pujar a les bicis, i van anar tirant, amb el cul ben estret, i sense treure la vista del bosc.
Al cap de pocs quilometres, la Rínxols va tornar-se a quedar encantada mirant al terra, i li va dir al novio:
- Nanu, has vist quantes petjades que hi ha aquí? Ei, i aquestes no són tan petites, deuen ser de la Mare ós!!
De fet, hi devia haver hagut un “aplec de Mares ós”, perquè hi havia moooltes petjades a tot arreu!! Però com que el bosc seguia sent molt obert, la Rínxols i el novio varen seguir pedalant una estoneta més... Fins que, de nou, la Rínxols va baixar de la bici i va dir:
-br.jpg)
- Ei, aquestes petjades d’aquí són del Pare ós! Són enormes, es veuen les ungles de guais... I són molt fresques!!
La Rínxols i el seu novio van veure que a partir d’aquell punt el bosc ja no era tan obert i, amb els collons per corbata, van decidir que s’havia acabat la pedalada: “una retirada a temps és una victòria!”
Van tornar cap al cotxe i van conduir fins el poble més proper, on varen ser feliços menjant patates rosses i fent una birrilla.
-br.jpg)
Tot just sortir del cotxe, la Rínxols d’or (que des de la seva etapa com a Cow-girl estava feta un fenòmenu del rastreig) va veure unes petjadetes d’ós, i li va dir al seu novio:- Quins neeervis! Has vist quantes petjades?
- Tranqui Rínxols, – va dir el novio, que no les tenia pas totes, però s’havia de fer el valent – que són petjades d’ós petit, i segur que no se’ns menjarà... A més, el bosc és molt obert, i si hi ha un ós segur que el veiem (i ell ens veu a nosaltres) des de molt lluny.
-br.jpg)
La Rínxols i el novio varen pujar a les bicis, i van anar tirant, amb el cul ben estret, i sense treure la vista del bosc.Al cap de pocs quilometres, la Rínxols va tornar-se a quedar encantada mirant al terra, i li va dir al novio:
- Nanu, has vist quantes petjades que hi ha aquí? Ei, i aquestes no són tan petites, deuen ser de la Mare ós!!
De fet, hi devia haver hagut un “aplec de Mares ós”, perquè hi havia moooltes petjades a tot arreu!! Però com que el bosc seguia sent molt obert, la Rínxols i el novio varen seguir pedalant una estoneta més... Fins que, de nou, la Rínxols va baixar de la bici i va dir:
-br.jpg)
- Ei, aquestes petjades d’aquí són del Pare ós! Són enormes, es veuen les ungles de guais... I són molt fresques!!La Rínxols i el seu novio van veure que a partir d’aquell punt el bosc ja no era tan obert i, amb els collons per corbata, van decidir que s’havia acabat la pedalada: “una retirada a temps és una victòria!”
Van tornar cap al cotxe i van conduir fins el poble més proper, on varen ser feliços menjant patates rosses i fent una birrilla.
dimecres, d’abril 30, 2008
La immensitat dels Icefields
Vaig fer una sortida de 4 dies als Columbia Icefields amb en David (el meu jefe) i 3 col·leguilles seus. Una experiència increïble!
Els Icefields són el tros de gel i neu més gros que hi ha a North Amèrica, i quan dic gros vull dir moooolt gros! Quilòmetres i quilòmetres de travessa glaciar, muntanyes enormes que són llunyíssim. Sensació de immensitat, de ser una puça al mig de l'univers, de ser lluny de tot i de tothom, de caminar hores i hores amb els esquís i no haver avançat.
Ens vam quedar a pocs metres del "Mount Colum- bia" (un 3700, el més alt de la zona, que era el nostre principal objectiu), però vam fer el cim del "Snow Dome" (un 3500) en un dia assolellat com pocs, i vam tenir l'honor de pixar a l'únic lloc de North Amèrica on l'aigua va a parar a tres oceans diferents (Atlàntic, Pacífic i Àrtic).
Varen ser quatre dies de fred, de vent, de dormir sobre la neu, d'anar carregats com burros, i de tot de coses incòmodes que odiaríem si les haguéssim de fer per força. Però quatre dies carregats de sensacions intenses, i de moments màgics com el capvespre quan érem al segon campament (primera foto)... Coses que queden ben gravades a la memòria (fins i tot dels desmemoriats com jo!) i que no es paguen amb diners!
Vinga, tallo el rotllo, que aprofitareu més el temps mirant les fotos que he penjat a l'àlbum!
View Larger Map
Una forta abraçada!
Els Icefields són el tros de gel i neu més gros que hi ha a North Amèrica, i quan dic gros vull dir moooolt gros! Quilòmetres i quilòmetres de travessa glaciar, muntanyes enormes que són llunyíssim. Sensació de immensitat, de ser una puça al mig de l'univers, de ser lluny de tot i de tothom, de caminar hores i hores amb els esquís i no haver avançat.
Ens vam quedar a pocs metres del "Mount Colum- bia" (un 3700, el més alt de la zona, que era el nostre principal objectiu), però vam fer el cim del "Snow Dome" (un 3500) en un dia assolellat com pocs, i vam tenir l'honor de pixar a l'únic lloc de North Amèrica on l'aigua va a parar a tres oceans diferents (Atlàntic, Pacífic i Àrtic).Varen ser quatre dies de fred, de vent, de dormir sobre la neu, d'anar carregats com burros, i de tot de coses incòmodes que odiaríem si les haguéssim de fer per força. Però quatre dies carregats de sensacions intenses, i de moments màgics com el capvespre quan érem al segon campament (primera foto)... Coses que queden ben gravades a la memòria (fins i tot dels desmemoriats com jo!) i que no es paguen amb diners!
Vinga, tallo el rotllo, que aprofitareu més el temps mirant les fotos que he penjat a l'àlbum!
View Larger Map
Una forta abraçada!
Sant Jordi contra el fred
Les tradicions no es poden perdre!Tot i la neu i el fred, a Calgary varem celebrar la diada de Sant Jordi. La Gemma em va regalar una guia d'escalades i un conte (20 pàgines amb dibuixos) de la Tortuga Franklin... I és que resulta que encara no m'he llegit el llibre que em va regalar l'any passat (ja se sap, falta de temps... i altres excuses que podria trobar), i la noia té bona memòria (i una mica mala llet).
Per la meva banda, vaig persuadir la florista perquè em fes un embolcall "super-snow-wind-proof" que protegís les roses contra els elements... I evitar arribar a casa amb tres tiges enlloc de tres roses. Resultat: les roses van arribar senceres, però com podeu veure, la primera impressió podria haver estat millor... No es pot tenir tot en aquesta vida!Una abraçada dels Tiets a Amèrica!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
