"Kit-Kats" de la clausura

Ja ho diu la cançó: "tres cosas hay en la vida: salud, dinero, amor"... però si vols sortir el cap de setmana també cal afegir-hi temps i cotxe!
La Gemma i jo estem forts com roures i ens estimem com Teletubis, però els altres tres factors han escassejat molt durant l´hivern.
En conclusió: l'hivern ha estat una clausura de 3 mesos... Amb petitíssimes excepcions. Aquests són els únics caps de setmana que no hem estat tancats a casa treballant a tope.



La Berenice (companya de casa) va aconseguir uns "passes" per anar a esquiar, i com que a ella li feia mal l'esquena ens els va donar a nosaltres... Acte seguit vam anar a comprar un bon anorac a la Gemma (és millor semblar en Tinky-Winky que una "barita Pescanova") i Auidò!!
La veritat és que la neu del Canadà no és que sigui bona, simplement és IMMILLORABLE!! Quina passada!!
Imagineu si n'era de fàcil esquiar, que fins i tot semblava que en sabéssim!

Força més endavant vam aprofitar un dia de "caloreta" per anar a fer la primera escalada de la temporada amb en JP. Suposo que l'eufòria de veure que el termòmetre pujava de -15ºC a +6ºC ens va encegar una mica... Vaja, suficient per no pensar que a +6ºC encara fot un fred considerable.
Començàvem les vies amb els peus a la neu, la combinació perfecta: "peus molls = patinar", i "peus freds = no notar absolutament res"... Això per no dir res del fred a les mans... El que fan les ganes!!

Aquell mateix vespre vam anar a una festa a casa els veïns (aniversari de la veïna). Uns seus amics van portar unes guitarres i van fer un "concertillo" folk-country molt bo: el tiu tocava molt bé la guitarra, i la dona cantava rotllo "Dolly Parton" i ho feia molt bé... O com a mínim al començament. Resulta que la música era la seva segona afició preferida, just darrera del whisky escocès.
El que va començar sent un concert de qualitat va acabar com un congrés d'ex-hippies nostàlgics mamats.

Aleshores el veí (molt trempat ell) va dir a tothom que nosaltres erem "spanish", i que a Spain tothom sap tocar la guitarra! Evidentment els nostres intents d'explicar que "Catalonia is not Spain" no van servir de res, ni tampoc dir-los que els meus coneixements de country s'acaben a "Catalans i Mallorquins" d'en Tomeu Penya.

Si no pots amb l'enemic, uneix-te-hi.

Bob Dylan i Neil Young van ser els objectius principals d'aquella nit d'atemptats musicals... Digne d'en Pere de la Pèrgola!

El costat fosc

Qui ho havia de dir!

Després d'anys i anys patint la tirania de professors universitaris, aquest trimestre m'ha tocat posar-me a la pell de l'etern enemic i exercir d'ajudant de professor... No es pot subestimar mai el poder del costat fosc!



Així doncs, tal i com ho faria en Darth Vader, durant 4 mesos he fet servir "l'espasa" vermella per ressaltar sense pietat cada un dels petits errors que els "nens" (alguns dels quals em en fan 2 com jo, en mida i edat) han anat cometent en els deures i exàmens parcials.

És ben veritat que el costat fosc és molt temptador... Sobretot quan tens l'oportunitat de posar 4.9 a les noies guapes perquè vinguin a revisió (o, en el cas de les "empollones", un 6.9 perquè vinguin a pujar nota). Malauradament l'assignatura que feia era per cursos d'enginyeria, i Calgary no és l'excepció: 90% de la classe tius lletjos i peluts.

A més, els noms estrangers fan males passades: després de fantasies darrera d'un nom tan morbós com "Sa Do", resulta que era un xino!

L'any vinent demanaré per fer d'ajudant a infermeria...

P.D. Pels Gironins: Ajudant no implica professor, o sigui que res de Bulli!

El dia de la Marmota

Hola Família!!

Notícia de la setmana: EL DIA DE LA MARMOTA EXISTEIX, I PUNXSUTAWNEY TAMBÉ!


Segurament molts de vosaltres recordareu la peli "Atrapat en el temps" (on hi surten en Bill Murray i la Andie MacDowell), el protagonista és un "home del temps" que es desperta cada dia al mateix dia.

Doncs resulta que aquest dia és "el dia de la Marmota" (ground- hog day, el 2 de febrer),

i el protagonista ha anat a "Punxsutawney" (que en català ho prononcien "algu" com "Ponxatoni") a fer la retransmissió en directe del moment en que la marmota "Phil" surt del cau i prediu si hivern s'acaba o encara n'hi ha per temps.

Jo sempre havia pensat que era tot inventat, i em feia molta gràcia el nom del poble i lo cutre que era aquesta xorrada de la marmota... Però la realitat supera la ficció, i resulta que TOT ÉS VERITAT!

Lo més fort és que aquesta parida de la marmota no només la fan a Punxsutawney (no us perdeu http://www.groundhog.org), sinó que a molts altres llocs de Nord Amèrica, entre altres, un poble a prop de Calgary

... Malauradament no ens en vam "enterar" fins al mateix matí escoltant la ràdio. L'any vinent segur que hi anem, podreu trobar la crònica en aquest mateix bat-blog...

"Si Mahoma no va a la neu, la neu va a Mahoma", i així, ja que no vam poder gaudir de les activitats socio-culturals de la marmota, vam aprofitar la nevada d'aquesta setmana per fer un tast de la tant apreciada "Neu Canadà", sortint de casa amb els esquís posats... Una passada!

La Gemma es va estrenar amb molt bon peu en el meravellós món de l'esquí de muntanya. Tot i que, com podeu veure a la foto, hem de acabar de polir la tècnica de la volta Maria, els turonets que tenim a prop de casa ja són
"Territorio Comanche"
Mentrestant, jo estava fent el vell truc del "guiri trempat que baixa de l'hort" per convèncer a una colla de nens perquè em deixessin saltar al bot que s'havien estat currant durant tot el matí. No seria un objectiu fàcil!

Cara de xaiet degollat... astúcia de felí... i anglès de Muzzy (I'm Muzzy, I'm big...). Finalment, ho vaig aconseguir!
El saltiró va deixar els nens bocabadats, i em vaig sentir com sortint de la plaça "a hombros", entre la clamor popular de "Les orelles! El rabu!...".

Però el moment més emocionant de la tarda encara estava per arribar: La Gemma estava convençuca al 100% que em volia tallar els cabells!
Jo no ho veia pas clar. Alguna cosa em deia que allò seria la venjança pel meu comentari "pelut" del missatge anterior, i que seria ella la que enlloc dels cabells, em tallaria "les orelles"... o encara pitjor, "el rabu"!!

Però la Gemma és molt bona noia, va tenir pietat de mi, i resultat del tallat de cabells va ser extraordinàriament bo! Sobretot si es té en compte que el seu únic antecedent en el món de la perruqueria havia estat un "new look" que va fer a una "Barbie" que tenia quan ella era petita. Una història trista, des d'aleshores en Ken no s'ha fixat més amb ella...


Les mans de l'artista van fer que, enlloc de la pinta de "joven nacional" que faig a la foto del mig, la meva imatge hagi millorat molt (dins les meves humils limitacions, és clar... Tampoc es poden fer miracles!).

Una abraçada ben forta dels Tiets a Amèrica!

S'ha acabat la vida de "Rodriguez"!

Hola a tothom, i benvinguts a la nova temporada de "El tiet a Amèrica"!

Cada dia veig més clar que els projectes i reptes que us he explicat fins ara són "Bambi", que les escalades i la feina del cole han estat un pim-pam, i que amb el nou any ha arribat l'hora que la Gemma i jo haurem d'afrontar el repte definitiu:

SOBREVIURE EN PARELLA!!

i convertir-nos en "els Tiets a Amèrica".

La Gemma haurà d'aguantar un tiu que només pensa en muntanyes i trastos que fan estalviar energia, i jo hauré d'acostumar-me al fet que els óssos no són els únics animals amb les cames peludes que hi ha a Canadà (... Que car que em pot sortir aquest comentari... Quins nervis!)

Així doncs, aquesta vegada hem arribat tots dos a Calgary, amb les maletes plenes de il·lusió, ganes de gaudir de l'experiència... Però també amb el que realment és important: de llangonisses i material de muntanya (piolets, grampons, esquís de muntanya i bici) cosa que encara fa menys creïble la meva excusa (per si encara quedava algun innocent) de que havia vingut a Canadà a estudiar.

Aquests primers dies ens hem posat les piles ràpidament: la Gemma ultimant paperassa (assegurança, banc...) i buscant feina, i jo estudiant a tope a cole, que aquest trimestre promet ser mogudet... Però també hem aprofitat per arreglar una mica la casa, sortir una estona a jugar amb la neu que va caure la setmana passada (només lo just per fer aquestes 4 fotos i fer-vos enveja), i fer "relacions diplomàtiques internacionals":

Vam anar a conèixer una parella de catalans que van venir a Canadà ara fa 40 anys durant l'exili franquista. La seva història és increïble: els tius van agafar els seus dos fills (un de 2 anys i l'altre de 8 mesos), 120$, i van creuar l'Atlàntic sense saber ni anglès ni francès!
En resum: uns "abueletes guerrillerus" molt trempats i amables, amb qui vam compartir un sopar i una llaaaaarga sobretaula.
S'ha de dir que nosaltres vam quedar com uns senyors, ja que vam portar-los una ampolla de vi i mitja llangonissa (que us pot semblar poc, però es tractava del 33% dels nostres efectius!!), i ells van correspondre convidant-nos a un got de ratafia Rosset! Mai hauria pensat fer una ratafia a Calgary... Això va ser el principi d'una gran amistat!

I us preguntareu; com és que vau coneixer aquests catalans? Doncs gràcies a la inestimable ajuda de Miss Pontones-tècnica de cultura de Ripoll, que de casualitat va conèixer la seva tercera filla (ja nascuda a Canadà, i que estava de vacances a Catalunya) i li va passar el nostre contacte. Moltes gràcies Virtu!

Que petit que és el món!

L'Almendru

"Per Nadal cada ovella al ser corral"... I el meu corral és a Torelló. Així doncs, dimecres pujaré a un d'aquests trastos amb ales per fer com l'Almendru i tornar a casa per Nadal.

Però abans de marxar, volia fer una visita al riu Bow i recordar la primera vegada que el vaig anar a veure ara fa un any (les víctimes més prime- renques d'aquest blog segurament ho recordareu).
Déu ni dó com ha canviat el panorama des d'aleshores! Les coses no podrien anar millor, i aquell nen del jersei de colors que passejava per Calgary "com un pinguinu a un garatge" (mai tant ben dit), ara és un nen amb jersei de colors que passeja per Calgary "com en Pere per ca seva"... I això és només el començament de l'aventura canadenca!

Amb la tranquil·li- tat de la tarda, m'ha aclaparat l'esperit nadalenc... Fins al punt de veure una versió (una mica "lliure") del pessebre en aquesta imatge del "Bow" sota el "portal". Ja sé que hi falten alguns personatges, però en aquests temps moderns és molt difícil trobar "sants", "verges", i "burrus" prou burrus com per ficar-se al riu congelat esperant que jo els tiri una foto...

La setmana passada es va acabar l'activitat frenètica del cole (ja tocava!), i ara només em falta que la senyoreta m'ensenyi el vers de Nadal i esperar que arribi el dimecres per venir-vos a veure, quins nervis!!

Així doncs, la pròxima vegada que ens veiguem serà "en vivo i en directo", al voltant d'una taula amb els millors embotits del món! Això sí que és anyorança!!

Una abraçada ben forta, fins molt aviat... i Bon Nadal!