Pingu

QUIN FREEEEED!!



La previsió meteorològica anunciava que l'epocalipsi arribava aquesta setmana, i no es va equivocar.
No us enganyaré; amb aquest panorama em van venir unes ganes boges de quedar-me hivernant a casa, polir-me les últimes dossis de pernil salat que una ànima caritativa em va enviar fa uns dies (com podeu imaginar, de la llangonissa no en queda ni el cordill), i amanyagar el gat de la Berenice.
Però les obliga- cions em cridaven, i enlloc d’això dilluns tocava anar a una reunió al centre de Calgary. Així que ja ens veieu al xinu i a mi mig caminant - mig patinant pels carrers de Calgary a la friolera de -30ºC.
La veritat però és que va ser una ex- periència molt enri- quidora que ens va permetre, per exemple, veure com alguns tarats (no hi ha altra definició possible) agafen la bicicleta per anar a currar encara que sigui a trenta sota zero i amb un dit de gel al carrer.

Una altra imatge per recordar eren els fumadors que sortien a fer el cigarro fora de l'oficina... Sabia que fumar crea dependència, però mai hauria pensat que pugués ser una raó suficient per estar-te 5 minuts a -30ºC, quiet i sense guants!!

Afortuna- dament, acabada la reunió, una
logística
meticulosa ment calculada (i una llet del 15) van fer que no m’hagués d'esperar ni pel tren ni pel bus.

Però no cada dia és diumenge, i el dimarts la llei de Murphy no va tenir pietat: una averia em va fer esperar un quart d'hora a l’estació de tren (coberta, però sense calefacció), i per rematar la feina, 10 minuts de propina esperant el bus a l’estació del pingüí: a la intempèrie, i "temperatura de sensació" de -40ºC.

Quan ja em veia a la portada del National Geographic per ser "el primer home que enlloc de tita té estalac-tita", va arribar el bus fent "trompus" i amb un dit de gel als vidres.

Aquests dies he descobert la impor- tància de bestir-se a capes, i per primera vegada he fet servir el jersei com a capa intermitja entre la samarreta i la jaqueta.

Però, sense cap mena de dubte, la peça més valorada de la setmana han estat els calçotets llargs (llargs vol dir fins al turmell), quin triumfassu!!
Segura- ment no són ni "lo més sexy" ni "lo més fashion", però quan estàs a -30ºC et mires amb més desig uns "leotardos" ben gruixudets que un "tanga de leopardo".

A toro passat tot es veu diferent, però he disfrutat molt de l'experiència d'estar a aquestes temperatures. Les condicions són duríssimes, i la sensació de fred és d'una intensitat que mai t'hauries imaginat, però això fa que t'adaptis a l'entorn i fins i tot que canviïs el punt de referència a l'hora de dir "fa fred".

Per exemple, divendres estàvem a -14ºC: peix petit.

Carbasses a l'oasis català

Hola a tothom!

Durant aquestes eleccions he descobert el veritable "oasis català" (o com a mínim, l'oàsis per un català):

NO SER A CATALUNYA DURANT LA CAMPANYA I LES ELECCIONS!

L'oceà és un filtre implecable, que no deixa passar les mentides d'uns i altres que m'han fet perdre tota il·lusió en els polítics catalans... Fins al punt que no vaig exercir el meu deure a vot per correu. I dic deure perquè, com em comentava un amic, un dret que ha estat prohibit i reclamat durant tant temps esdevé un deure moral... No us enganyaré: votar en blanc per correu em va fer mandra.


















Així doncs, mentre el país reflexionava si seria pitjor president un prepotent que gasta més en propaganda que en educació, o tiu sense sang a les venes que no sap parlar català, jo estava buidant una carbassa i bevent-me una cerveseta.

I mentre tota l'atenció es centrava en les negociacions per reeditar un govern que amb 4 anys ha demostrat la seva capacitat d'autodestrucció, o fer una combinació encara més impossible, jo estava obrint la porta a un munt de nens disfressats de monstre, Dràcula o Frankenstain... I fent el "vell truc" de dossificar els carmelus per tal que en sobressin i poder-ne menjar durant tota la setmana... Pillu!!!














El temps que passi a Canadà, aprofitaré la oportunitat única de seguir amb la "recepta de la desintoxicació": que el meu únic referent informatiu sigui el "Minoria absoluta" que puc baixar-me d'internet (això d'internet té coses genials!), ja que val més riure que plorar...













Però bé, parlem de coses importants: tot i que estic dossificant amb extrema precaució el consum de fuet i llangonissa, d'aquí poc podré fer "el senyor cordills" (us en recordeu?... Que guai que era el senyor cordills!), o sigui que us envio un missatge de S.O.S. (Send One Sausage) per evitar la catàstrofe.

I parlant de coses importants i catàstrofes, aquest cap de setmana he rebutjat la proposta d'en JP per anar 3 dies a escalar a EEUU... Si nois, tinc massa feina... QUINS NEEEERVIS!!! Però ara mateix el cole és la primera prioritat i l'escalada la segona (tot i que hi ha dies que cal una "foto finish" per veure quina prioritat guanya).

Afortunadament, tot i que són moltes hores al dia, m'ho passo molt bé a cole. Aquests dies amb en Wei (que a la foto no ha sortit amb els ulls tancats, és que és Xinu)
ens estem barallant amb uns trastos d'adquisició de dades, intentant entendre com funcionen i com es programen, per finalment fer-ne un "manual per tontos" perquè tinguem una referència cada vegada que els vulguem fer servir, i no haguem de buscar-ho als manuals grossos (que entre tots sumen unes 1000 pàgines!).
A més, hem d'anar molt alerta fent anar aquests trastos, ja que no els venen a la botiga dels 20 duros... I si ens els carreguem ens tallaran la tita!

Segurament la setmana vinent o l'altra ja farem els primers testos "de veritat", i pot ser mooooolt guai! La idea és fer uns quants mini-testos amb aquests trastos abans de portar-los a l'edifici del projecte gros. D'aquesta manera aprenem com funciona tot plegat, i reduim el risc de cagar-la profundament a l'hora d'agafar les dades definitives.

I per escampar una mica la boira, aquest cap de setmana toca abrigar-me fort (amb el gorro que em va fer l'Aleix) i anar a córrer... Una de les coses que m'agrada més de Canadà és que sempre trobo gent menys abrigada que jo: l'altre dia a cole vaig veure un tiu que anava amb pantalons curts, i estavem a -4ºC! O sigui que la University of Calgary també té "el tiu dels pantalons curts", però aquesta vegada no soc jo!!

Sempre hi ha un peix més gros...

Quan el fred pica a la porta, l'amor surt per la finestra

Molt bones a tots i totes!

El fred ha arribat a Canadà, per tant, qui vagi a muntar a cavall a partir d'ara té tots els números per fer companyia a un filet de lluç als congeladors de "la Sirena".

En altres paraules, la temporada de Cowboy/Cowgirl s'ha acabat, i per tant la Gemma ha agafat un avió cap a casa, on l'esperen família, amics, i teca de la bona! Ha treballat a tope durant tota la temporada, fent molta feina (o almenys això diu el seu jefe!) i aprenent molt... S'ha guanyat de sobres uns dies de tranquilitat a casa.

Els últims dies que ella ha estat a Canadà els ha aprofitat per fer "papeleo" a Calgary (per demanar el visat de treballador per quan torni al gener), i per ajudar-me a triar unes ulleres... Si nois, unes ulleres!!

Resulta que tinc vista cansada (no m'extranya, em passo tot el dia mirant papers i ordinadors), i a partir d'ara hauré de portar ulleres per llegir. Joder, ni que tinguéssin incrustacions d'or... Amb el que m'han costat em podria comprar un joc sencer de Friends!! Mal parits! I diuen que els catalans sóm "pesseterus"... Això ha fet mal...

Però el cap de setmana passat ens vam poder escapar al ranxu per muntar a cavall.
M'ho vaig passar de collons (era el primer cop que hi anava "amb sèrio"), però al cap de 2 dies el cul encara em feia un mal del 15... Semblava que enlloc de jo muntar el cavall, el cavall m'hagués muntat a mi!

Aquesta setmana passada ha tornat a ser molt intensa a cole, bé, de fet ja fa dies que portem un ritme molt fort, i tot sembla indicar que ja no el deixarem fins les mini-vacances de Nadal (que tinc ganes de passar amb tots vosaltres i amb aquesta colla de "boletaires" que podeu veure a la foto). Però tot i estar "colgat" de feina, no em puc pas queixar perquè m'ho estic passant molt bé treballant a cole, i quan vaig venir ja sabia que no seria bufar i fer ampolles... S'ha de gaudir dels reptes!

En Wei (un xinu que va arribar fa dues setmanes) i jo treballem plegats pràcticament cada dia intentant posar-nos en situació del projecte de mesurament de l'eficiència energètica de l'edifici. La idea és que per poder jutjar si l'edifici funciona com se suposava, primer hem d'entendre el projecte de l'edifici, saber què ha fet altra gent que ha treballat en el tema, decidir què mesurem i què no, com ho mesurem... I tot això parlant amb "Xin-glish", ja que en Wei encara sap menys anglès que jo (que ja és dir!). Però és un noi molt macu, i treballar plegats ens va molt bé a tots dos.

Així doncs, el cole em tenia totalment col•lapsat, a la tele deien que diumenge arribava el mal temps, la Gemma marxava i no ens veuriem fins per Nadal... Vaja, un panorama força millorable... Però, versionant el "ditxu" em vaig dir "a les penes, escalades!" I vaig acceptar la proposta d'en JP per anar a clausurar la temporada escalant amb ell i en Sean (un seu company) a "Kananaskis Coutry".

3 vies d'uns 45m totalment desequipades, una escalada “fineta” sobre una espècia de conglomerat (una mica trencat, tot s’ha de dir) amb un vent glaçat que anunciava el canvi de temps (la combinació perfecta!).

Com podeu veure, el paisatge era preciós (com sempre!!), i aquesta vegada la zona es veia moooolt tranquila (no és tant famós com Banff, Lake Louise o Jasper), diria que ni a ple estiu hi deu haver gaire gent... Probablement hi ha més ossos que persones!

En resum, que va ser un bon dia per tancar la temporada d’escalada en roca per aquest any, i després vam anar a fer “beer & wings” tot fent plans per la temporada vinent, que si fem tot el que hem dit, serà molt intensa! En JP i en Sean són uns motivats del 15, seran uns companys de cordada genials de cara a l’any vinent!

Avui quan m’he llevat ja hi havia mig pam de neu a Calgary i el fred ja començava a apretar de valent... El ventet d’ahir no enganyava: l’hivern ja és aquí!



Per sort, per acompanyar-me durant aquests dies més freds, els gegants de Torelló (en forma de postal) m’han vingut a veure, i avui mateix m’ha arribat una caixa amb embotits, formatge i una ampolla de Priorat! Quan ho he vist em queien les llàgrimes!! Quina il•lusió!! I quina gana!! M’he estat mirant les llonganisses durant una bona estona... Em sentia igual en “Gollum” mirant-se l’anell... EL MEU TRESOOOOR!!

D'aquesta manera, el dia que havia començat pensant “Òstres, la Gemma se n’ha anat... Com la trobaré a faltar” s’ha convertit en el dia de “Òstres, la Gemma se n’ha anat... La trobaré molt a faltar, però tindré més llonganissa per mi!!!”. Si amics, en l’amor i els embotits tot s’hi val!

Així doncs, avui per sopar em menjaré el primer tros de llonganissa des de finals d’agost, i ho faré a la salut de tots vosaltres, però deixeu-me que faci tres dedicatòries en especial: per la Gemma; perquè ha completat un projecte que feia molt temps que tenia al cap (i per compensar lo de la llonganissa... je, je, je), pels amics; que us esteu currant uns detalls molt macus, i per en Joan i l’Elvira; que fa 25 anys que estan casats... I encara tenen la moral de celebrar-ho!!

Una abraçada molt forta a tots i totes!

L'edat del pavo

Dilluns va ser el Dia d'acció de gràcies, tota una experiència americana!

El divendres vaig pujar al ranxu de la Gemma, que tenia el difícil repte de preparar un pavo de 10 kg per 17 canadencs que hi anaven a sopar diumenge al vespre. Això no m'ho podia perdre de cap manera!

L'equip de cuina era digne del Bulli: la Gemma de Cheff, i de "Pinxes" erem una holandesa ("amiga de la família"), el seu home (que es va baixar algunes receptes d'internet... Això d'internet no deixarà mai de sorprendre'm!) i jo. És a dir, 4 europeus que no havien cuinat mai ni un pollastre sencer. Quins nervis!!











Preparar el pavo té bàsicament dues claus:
1- Que l'ocellot s'estigui a dins el forn durant 5 o 6 hores, sense que quedi sec com una pipa.
2- Que el farciment sigui mínimament comestible i que, a més a més, no sembli la conseqüència d'una nit de borratxera.

Vam tenir el pavo al forn durant gairebé tot el dia, regant-lo de tant en tant amb el seu propi suc.
Com podeu veure a la foto, el punt més delicat del dia va ser el moment de girar de banda l'ocellot i "endinyar-li" tot el farciment "pel cul".

Modèstia a part, el pavo ens va quedar de collons, o almenys aquesta va ser la conclusió a la que vam arribar després de veure com els convidats el van devorar amb un pim-pam.

Però la reflexió era evident: si els canadencs es passen un any esperant el "deliciós dinar del dia d'acció de gràcies" i resulta que és un tros de pavo al forn, no em puc imaginar el que podrien pensar si tasten teca com Déu mana:

les pilotilles de la mare, els canalons de la cunyada, els pastissos de la Montse i en Quico, el "Catxoflino", els embotits de l'Alou, el pa d'Alpens (per alguns el millor del món)... Això sí que és anyorança!!

Sigui com sigui, diumenge la Gemma va poder anar a dormir ben orgullosa de com havia quedat el seu pavo... Però l'orgull ens va durar 24 hores, ja que dilluns (que era festa) arribant a Calgary els veïns ens van convidar a sopar (pavo, of course). En aquell instant vam comprovar que encara som uns estevets, i que com més alt està l'ego, de més amunt cau... Tot s'ha de dir, la veïna treballa al sector de l'alta hosteleria.
I així és com vam passar el nostre primer dia d'acció de gràcies a Canadà. Una festa que es basa en donar gràcies a la verge.

Fent una petita variant, com que tots els que llegireu aquest missatge heu fet més per mi que no pas la verge, aprofito aquesta festa per donar-vos les gràcies: a la família pel suport incondicional, als amics que esteu a l'altra extrem de la corda, als que hem treballat junts, als que ens trobarem al bar... I sobretot a aquells que m'enviareu llonganisses per correu (suposo que heu captat el missatge).

Moltes gràcies!

La tardor del pitet

Bones a tothom,

L'objectiu d'aquest missatge és simplement fer-vos MOLTA ENVEJA (sana, evidentment) amb les fotos, de manera que si no us llegiu el text m'és completament igual!

Després de 2 setmanes frenètiques a cole, en JP (el col·lega del punky, que no es diu Jordi Pujol) em va proposar d'anar a escalar a Lake Louise.
Jo tinc molta feina, però vaig pensar que havia d'aprofitar l'ocasió i que així segur que l'endemà podria treballar amb les idees més clares. Així doncs, li vaig dir que YESSS!

La veritat és que no me'n penedeixo gens ni mica... Quina passada!

Feia un dia genial (que s'havia d'aprofitar, l'hivern està trucant a la porta...), el bosc està preciós, amb arbres completament grocs que ressalten al mig dels pins verds, i Lake Louise és totalment verd-turquesa... no hi ha paraules!

Vam fer unes quantes vies curtes (la més llarga feia 55m), però totalment desequipades (només reunions). Aquesta vegada vaig anar de primer a totes les vies, i vaig poder comprovar que la ferralla dels americans és una passada.
Em vaig enamorar d'uns ferros (try-cams, una espècie d'excèntrics) que entren de collons a les fisures horitzontals... Ja puc començar a estalviar!

Lake Louise és un lloc molt macu, però malauradament també és un dels més turístics de Canadà. Això implica bàsicament dues coses:

1- Hi ha molta gent (tot i que ara, que ja és temporada "baixa", s'està molt bé).

2- Hi ha un super-mega-hotel per pijus al costat del llac que es carrega la idilitat del lloc. I lo fort és que hi ha gent que, enlloc de tirar fotos al paisatge, les tira a l'hotel!... Suposo que "hi ha de tot a la vinya del senyor", i s'ha de ser tolerant, i tot el que vulgueu... Però, per molt que ho intenti, hi ha coses que no m'entren al cap!!

I així va ser, que després d'un dia preciós d'escalada vam tornar caminant cap al cotxe d'en JP, que teníem aparcat al costat d'aquest monstruós atemptat al gust, respecte paisatgístic i sentit comú que alguns en diuen Hotel... Quins nervis!