L'edat del pavo

Dilluns va ser el Dia d'acció de gràcies, tota una experiència americana!

El divendres vaig pujar al ranxu de la Gemma, que tenia el difícil repte de preparar un pavo de 10 kg per 17 canadencs que hi anaven a sopar diumenge al vespre. Això no m'ho podia perdre de cap manera!

L'equip de cuina era digne del Bulli: la Gemma de Cheff, i de "Pinxes" erem una holandesa ("amiga de la família"), el seu home (que es va baixar algunes receptes d'internet... Això d'internet no deixarà mai de sorprendre'm!) i jo. És a dir, 4 europeus que no havien cuinat mai ni un pollastre sencer. Quins nervis!!











Preparar el pavo té bàsicament dues claus:
1- Que l'ocellot s'estigui a dins el forn durant 5 o 6 hores, sense que quedi sec com una pipa.
2- Que el farciment sigui mínimament comestible i que, a més a més, no sembli la conseqüència d'una nit de borratxera.

Vam tenir el pavo al forn durant gairebé tot el dia, regant-lo de tant en tant amb el seu propi suc.
Com podeu veure a la foto, el punt més delicat del dia va ser el moment de girar de banda l'ocellot i "endinyar-li" tot el farciment "pel cul".

Modèstia a part, el pavo ens va quedar de collons, o almenys aquesta va ser la conclusió a la que vam arribar després de veure com els convidats el van devorar amb un pim-pam.

Però la reflexió era evident: si els canadencs es passen un any esperant el "deliciós dinar del dia d'acció de gràcies" i resulta que és un tros de pavo al forn, no em puc imaginar el que podrien pensar si tasten teca com Déu mana:

les pilotilles de la mare, els canalons de la cunyada, els pastissos de la Montse i en Quico, el "Catxoflino", els embotits de l'Alou, el pa d'Alpens (per alguns el millor del món)... Això sí que és anyorança!!

Sigui com sigui, diumenge la Gemma va poder anar a dormir ben orgullosa de com havia quedat el seu pavo... Però l'orgull ens va durar 24 hores, ja que dilluns (que era festa) arribant a Calgary els veïns ens van convidar a sopar (pavo, of course). En aquell instant vam comprovar que encara som uns estevets, i que com més alt està l'ego, de més amunt cau... Tot s'ha de dir, la veïna treballa al sector de l'alta hosteleria.
I així és com vam passar el nostre primer dia d'acció de gràcies a Canadà. Una festa que es basa en donar gràcies a la verge.

Fent una petita variant, com que tots els que llegireu aquest missatge heu fet més per mi que no pas la verge, aprofito aquesta festa per donar-vos les gràcies: a la família pel suport incondicional, als amics que esteu a l'altra extrem de la corda, als que hem treballat junts, als que ens trobarem al bar... I sobretot a aquells que m'enviareu llonganisses per correu (suposo que heu captat el missatge).

Moltes gràcies!

La tardor del pitet

Bones a tothom,

L'objectiu d'aquest missatge és simplement fer-vos MOLTA ENVEJA (sana, evidentment) amb les fotos, de manera que si no us llegiu el text m'és completament igual!

Després de 2 setmanes frenètiques a cole, en JP (el col·lega del punky, que no es diu Jordi Pujol) em va proposar d'anar a escalar a Lake Louise.
Jo tinc molta feina, però vaig pensar que havia d'aprofitar l'ocasió i que així segur que l'endemà podria treballar amb les idees més clares. Així doncs, li vaig dir que YESSS!

La veritat és que no me'n penedeixo gens ni mica... Quina passada!

Feia un dia genial (que s'havia d'aprofitar, l'hivern està trucant a la porta...), el bosc està preciós, amb arbres completament grocs que ressalten al mig dels pins verds, i Lake Louise és totalment verd-turquesa... no hi ha paraules!

Vam fer unes quantes vies curtes (la més llarga feia 55m), però totalment desequipades (només reunions). Aquesta vegada vaig anar de primer a totes les vies, i vaig poder comprovar que la ferralla dels americans és una passada.
Em vaig enamorar d'uns ferros (try-cams, una espècie d'excèntrics) que entren de collons a les fisures horitzontals... Ja puc començar a estalviar!

Lake Louise és un lloc molt macu, però malauradament també és un dels més turístics de Canadà. Això implica bàsicament dues coses:

1- Hi ha molta gent (tot i que ara, que ja és temporada "baixa", s'està molt bé).

2- Hi ha un super-mega-hotel per pijus al costat del llac que es carrega la idilitat del lloc. I lo fort és que hi ha gent que, enlloc de tirar fotos al paisatge, les tira a l'hotel!... Suposo que "hi ha de tot a la vinya del senyor", i s'ha de ser tolerant, i tot el que vulgueu... Però, per molt que ho intenti, hi ha coses que no m'entren al cap!!

I així va ser, que després d'un dia preciós d'escalada vam tornar caminant cap al cotxe d'en JP, que teníem aparcat al costat d'aquest monstruós atemptat al gust, respecte paisatgístic i sentit comú que alguns en diuen Hotel... Quins nervis!

Saltant dels molinets als totxos

Bones!

Aquesta setmana ha estat molt intensa al cole, i el resultat és un canvi de rumb important en el meu tema de recereca: finalment em centraré en mesures d'eficiència energètica en edificis.

Com ha anat això?

En David Keith (el meu profe) i jo teníem un problema: "ell és més científic que tècnic, i jo soc més tècnic que científic". Dit d'altra manera, a ell li interessa més estudiar els efectes ambientals i econòmics d'una certa tecnologia que no pas la tecnologia en si mateixa.
A mi m'agrada molt que al darrera d'una tecnologia hi hagi una justificació de viabilitat ambiental i econòmica (això és el que m'agrada del seu treball)... però ni mamat em vull passar 2 anys fent estudis teòrics de coses "que no es poden tocar"...

Però resulta que hi ha un altre professor (en Jim Love) que fa molts anys que treballa en eficiència energètica d'edificis. Aquest tiu i en David fa temps que volen treballar plegats (a un li falta "justificació econòmica i ambiental" i a l'altre "tecnologia"), i jo puc ser la peça que faltava al trencaclosques. I per acabar-ho d'arreglar, en aquests moments en Jim té un projecte que ens va com anell al dit:

Es tracta de fer l'estudi del funcionament energètic d'un mega-edifici que s'està acabant de construir en aquests moments. Aquest edifici serà el primer a tot Canadà que estarà certificat amb el més alt nivell possible en mesures d'eficiència energètica (és a dir, que té totes les collonades que es poden demanar i més), de manera que és el "banc de proves" ideal pels sistemes d'eficiència energètica.

Com a primera aproximació, el projecte tècnic (amb en Jim) tracta d'estudiar l'eficiència real d'aquest edifici i comparar-la amb la previsió feta amb simulacions per ordinador (que també hauré de fer, basat en el projecte constructiu...). Les conclusions haurien de ser;

- Veure si el model de simulació és vàlid o si l'estem cagant profundament amb els càlculs. En cas de cagar-la, l'objectiu seria intentar arreglar-ho...
- Quantificar fins a quin punt d'edifici és eficient, i comparar-ho amb altres tecnologies possibles.

La segona fase (amb en David) podria ser l'estudi ambiental i econòmic de l'edifici, és a dir: surt a compte instal·lar sistemes d'eficiència energètca? Realment aquests sistemes (mirant tot el cicle de vida) aporten un benefici ambiental? O resulta que (per exemple) per fabricar un aïllant determitat gastem més energia del que mai estalviarem pel fet d'haver posat aquell aïllant?... Coses així...

En resum: UN PROJECTE DE COLLONS!!

I per què us poso totes aquestes fotos del trampolí olímpic?
Doncs perquè dijous en Jim se'm va emportar a una reunió per mirar possibles col·laboracions amb un laboratori de recerca de EEUU (amb moooolta sort, podria ser que el meu projecte s'hi vegi afectat de retruc), i la reunió va ser a una sala que hi ha a la torre del trampolí, just a sobre d'on l'esquiador s'espera per saltar!
És impressionant, jo no saltaria d'allà ni mamat perdut!
Les fotos són d'internet perquè no portava la càmera...

Ara se m'ha acumulat la feina! He d'estudiar per una assignatura de mates (la única que hauré de fer obligatòria, que van a saco), llegir 1000 coses que m'ha passat en Jim, i començar-me a preparar per convertir-me en un autèntic "Mosquetero del ram de la construcció": dir "piropos" xungus a les noies (i amb anglès!) i posar-me al dia de la lliga de futbol i de hokey...

Quina feinada!!

Far West !!

Bones a tots


El cap de setmana passat vaig anar a veure la Gemma al ranxu: 8h entre bus i "transbordus"... on Déu va perdre l'espardenya!!

Vam aprofitar que aquell cap de setmana hi havia les finals del "Rodeo" de Barrhead: un poble que hi ha "només" a 3/4 d'hora amb cotxe (això per un canadenc és com de Torelló a St. Pere).


QUINA CANYA!!

El poble era petit, i suposo que per això al rodeo hi havia un ambient de Cowboy molt autèntic, on les cançons country eren el millor per acompanyar ... Per desgràcia la meva incultura musical fa que el meu únic referent de "Country" sigui en Tomeu Penya... Auidò!!

El rodeo era ben igual que a les pel·lícules: uns tius que jugaven a agafar un vadell amb una corda, baixaven del cavall i li lligaven 3 potes (foto de dalt). Uns altres saltaven des del cavall directament al cap d'una vaca (ja més grosseta) i li giraven el coll fins que la vaca tocava de cul a terra. Uns tius que s'havien d'aguantar més de 8 segons sobre un cavall que "tenia es dimoni dins seu" (de fet, posen una corretja que els apreta l'estomac, i això fa que saltin com bojos!)... I finalment, uns altres que havien de fer el mateix però amb uns "braus" molt grossos.

En aquest cas no seria gaire oportú dir que aquests últims nois "els tenien molt ben posats"; les "òsties" que es fotien al "baix ventre" mentre eren sobre l'animal, i la separació entre les cames un cop ja eren a terra m'ho fa posar en dubte... Però el que és innegable és que (tot i no poder tenir fills) eren els herois de la nit!

D'aquesta manera vam aprofitar el dissabte per introduir-nos una mica al costumari de l'oest de Canadà... S'ha de veure!! Per mi els millors eren els que atrapaven les vaques... Increïble!!

El ranxu de la Gemma (www.horsecreekranch.ca) és un lloc genial; el paisatge és preciós (un bosc molt extens i el riu Athabasca), la gent és encantadora i el ranxu és molt acollidor. Al cap de 10 minuts de ser-hi ja t'hi trobes com a casa... Sobretot si "ploua, i a d'afora bufa es vent" i tu ets a dins mirant el paisatge (i els animals!) per les grans finestres que hi ha, amb una tassa de cafè a les mans (ja que el cafè és una merda, com a mínim que serveixi per escalfar els dits!). A més, el jefe és un tiu molt trempat i en sap molt d'animals i plantes... Sort que els meus pares no saben parlar anglès!

El diumenge no plovia, i vam aprofitar el matí per anar amb canoa per l'Athabasca. No vam veure "illes dins el riu", ni tampoc "un moix i un ca", però el que si vam veure va ser "l'operació sortida" de les oques que marxaven a un lloc més càlid. Digne d'una crònica de l'Espartac Beran!

Però tot el que és bo s'acaba, i la Gemma va agafar el Truck del seu jefe (mida estàndard) i em va portar a Edmonton. D'allà marxava el bus que em tornaria a Calgary, on m'esperava una setmana molt intensa i emocionant... Però com que ara no tinc temps, ja us ho explicaré al pròxim capítol!

No us perdeu el pròxim episodi, a la mateixa bat-hora, al mateix bat-blog...

Freaky, i què!?

Diumenge va ser un gran dia:
El tret de sortida de les escalades a Canadà!!

Resulta que una amiga de la mastressa de casa meva coneixia un tiu que escalava... I amb un pim-pam ens van passar els correus electrònics, ens vam trucar, i el diumenge al matí em passava a buscar (juntament amb un col·lega seu) per anar a escalar! Quina canya!

Primer vam anar a fer una mica de Freaky (...Si, ja sé que per anar a fer freaky no cal creuar l'Atlàntic!), 3 o 4 vies de "5.10b", o "5.10c" (més o menys 6a+ o 6b com a molt). La veritat és que quan vaig veure el company per primera vegada (amb una cresta brutal i una pinta de freaky del 15) em pensava que em fotaria molta canya... Però després vaig veure que no n'hi havia per tant... Sort!!

A la tarda vam canviar de zona i vam anar a fer una via de 2 llargs desequipada (només hi havia les reunions).
Vaig ser massa prudent, i quan em van demanar si volia obrir algun llarg els vaig dir que
"no pas", pensant que per ser el primer dia d'escalada a Canadà ja n'hi havia prou anant de segon... Però ara me'n penedeixo! La via era preciosa!! Llàstima que era curta! Queda apuntada per quan alguns de vosaltres em vingueu a veure... Com podeu veure, el paisatge era increïble!!!

Vam acabar la jornada d'escalada anant a fer "beer & wings", o sigui que aquesta vegada ens vam cuidar la psique a l'estil Canadenc: cerveseta i aletes de pollastre.
Tot i que no té color si ho compares amb el bar d'Ager, va ser un bon final de festa que va ajudar a fer una mica més de "germanor" amb el Punky i el seu col·lega. Tots dos eren molt trempats, i ja vam quedar que tornaríem a escalar plegats (a més, el Punky és un flipat del gel, que guai!!!).

Però el millor del dia encara havia d'arribar:
quan vaig arribar a casa em vaig trobar un correu electrònic de la Montse i en Quico (la meva germana i el seu home) dient que

Tornaran a ser pares!!

Quina il·lusió!!! Un/a més a la família!!!
I bé, aquesta bona notícia i el bon rotllo de l'escalada, em van donar molta energia per encarar aquest 11 de setembre lluny de casa!
La veritat, sort n'hi ha hagut de l'energia... que ha estat una diada força durilla entre reunions, tràmits, classes, correus electrònics... Però el balanç al final del dia és mooolt positiu: tinc molta paperassa enllestida, estem avançant força a l'hora d'enfocar el curs, i tant jo com el meu supervisor estem molt motivats!!

Pel que fa a les classes, dir-vos que Déu ni dó!! Aquí la penya no s'encanta... Ni tant sols el primer dia!
Aquests canadencs em faran pencar de valent, però en el fons ja m'està bé!

Així doncs, tot i no fer celebracions nacionals per l'11 de setembre, ha estat una bona diada. De fet, no crec que a Amèrica sigui gaire convenient celebrar aquest dia... No sé què va passar amb unes torres...

Visca Catalunya!!!

Una abraçada a tots i totes!